Vaig conèixer la Companyia Arcàdia amb el primer muntatge de la trilogia que tanca aquesta Els nens desagraïts. Era l’any 2013 i el muntatge es deia La terra oblidada. Un any després, el 2014, va arribar La pols, que es va convertir en tot un èxit que va fer dues temporades a la Flyhard i es va convertir en pel·lícula. Tots dos muntatges em van fascinar. Llàtzer Garcia, el dramaturg de la companyia, té una habilitat única a l’hora de plasmar les emocions i els equilibris de forces que s’esdevenen a l’interior de les famílies. Molt diferents entre elles, les dues primeres peces d’aquesta trilogia dedicada de manera genèrica a la família, exploraven sense pietat les relacions entre pares, fills i germans. Tres anys després de la darrera entrega, ha valgut la pena esperar per gaudir d’Els nens desagraïts, la peça més arriscada i madura.

El primer que crida l’atenció quan entres a la Beckett és l’escenografia. Una mena de caravana com abandonada en un desert ocupa el centre de l’escenari. En aquesta ocasió l’Arcàdia ha apostat per una posada en escena més sofisticada que altres vegades, que explora diferents espais i que utilitza la llum de manera magistral. El disseny, obra de Paco Amate, és de premi. Una il·luminació lateral amb tons daurats que juga constantment amb la penombra i accentua a cada moment el subtext de l’escena. Vaig gaudir de valent.

En escena, un text que parla de la familia com la creadora del nostre imaginari vital, de la nostra Arcàdia personal. La primera petjada i la més profunda, el lloc on sempre tornem, malgrat intentem fugir, malgrat sigui un infern. I en aquest cas, ho és. L’acció transcorre en una secta de fanàtics cristians que viuen als afores de Girona i ens explica la vivència de tres nens que han crescut en aquest entorn. El text aborda els xantatges emocionals, la manipulació dels líders i, per sobre de tot i amb una gran valentia i lucidesa, el concepte de creença, de fe i de lleialtat. La història és densa, els personatges complexos i el resultat té una càrrega emotiva que et manté assegut a la vora de la cadira durant tota la funció, sense poder desenganxar els ulls de l’escena en cap moment.

El mèrit, com no pot ser d’una altra manera, és compartit amb el repartiment. Quatre intèrprets en estat de gràcia donen vida als tres nens desagraïts del títol, uns magnífics Guillem Motos, Muguet Franc i Ramon Pujol carregats de matisos, i a la líder del grup, la Mare, una Teresa Vallicrosa que fa respecte, por i fascina a parts iguals.

Els nens desagraïts és una obra d’una gran bellesa que convida a la reflexió per mil i un motius. A la porta, mentre uns quants fèiem un postfunció improvisat, la Marta Bernal (que tots coneixeu perquè és la incombustible taquillera de la Beckett) em va preguntar què m’havia semblat i jo només vaig poder dir una cosa: “Està de puta mare”. Doncs això.

Els nens desagraïts

Autor i director: Llàtzer Garcia. Repartiment: Muguet Franc, Guillem Motos, Ramon Pujol i Teresa Vallicrosa. Escenografia i vestuari: Elisenda Pérez. Il·luminació: Paco Amate. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Construcció d’escenografia: Nave 42. Fotografia: Paco Amate. Producció executiva: Helena Font. Ajudant de direcció: Roger Torns.

Una coproducció de la Companyia Arcàdia i el Festival de Temporada Alta (Girona). Amb el suport de l’OSIC (Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural del Departament de Cultura). Amb la col·laboració de Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia. Part de l’escriptura d’aquest text s’ha dut a terme a la Residència Faber, on l’autor va ser resident durant el mes d’octubre de 2016.

Sala: Sala Beckett. Sala de Baix. Data: 22/11/2017. Fotografia: (c) Paco Amate.