Quan la gent comenta que és del Barça, del Madrid o de l’Espanyol, sempre penso que jo sóc de La Calòrica. Què voleu, no m’agrada el futbol, però la gent s’identifica amb els equips perquè representen idees, valors i emocions amb les que connecten. Doncs a mi, això, em passa amb La Calòrica. De les moltes, excel·lents i estimades companyies que poblen el panorama barceloní, La Calòrica és (juntament amb la ja extinta Ignífuga) la que millor em representa dalt de l’escenari, la que millor sap posar paraules i donar forma a les meves inquietuds i, no menys important, la que més em fa riure (malgrat sigui un riure d’aquells que se’t queda clavat a la boca de l’estómac quan t’adones que t’estàs rient de les teves putes misèries).
I Els ocells, el seu particular retrat del món neoliberal que ens ha tocar viure, és exactament això, una comèdia intel·ligent, combativa, política i escandalosament divertida que, quan acaba fa venir ganes de plorar per la lucidesa de la seva anàlisi. Resum, ens n’anem a la merda sense frens i sense remei, i la nostra extinció serà autoinfligida.
Els ocells (basada en la comèdia clàssica d’Aristòfanes) arrenca amb la mort de la democràcia (a mans d’una tiradora inexperta) i segueix amb la creació d’una ciutat als núvols perquè els ocells visquin “lliurement”. Pel camí, el text exposa totes les trampes del discurs liberal i populista, del capitalisme i de la democràcia, sense deixar cap cap sense pentinar.
En escena, un repartiment 100 % Calòrica: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius. La qualitat individual de cadascun d’ells i la seva complicitat sense fissures sobre l’escenari són el complement perfecte a un text hilarant (fruit de la creació col·lectiva i amb dramatúrgia del sempre magistral Joan Yago) i una direcció impecable d’Israel Solà.
Menció apart mereix el vestuari d’Albert Pascual, una autèntica filigrana tant en el cas dels vestits d’ocell (que resol amb total encert) com en la resta (i no parlaré de les sabates, perquè me les quedaria totes, absolutament totes, quin bon gust!).
Els ocells no només parla de l’aquí i l’ara i ens obliga a reflexionar fredament sobre a què anomenem democràcia, sinó que ho fa amb un llenguatge i uns codis propis dels que voregem (per dalt o per baix) la quarantena. Ja sabeu, aquesta massa de gent a qui encara anomenen joves els que remenen les cireres i tallen el bacallà, però que vam deixar de ser-ho fa ja un parell d’estius.
Veure’m representada en escena és quelcom que no em passa sovint i, només per això, ja m’estimo aquests Ocells. Però, el que em converteix en hooligan de La Calòrica és aquesta voluntat i aquesta capacitat que tenen per posar sobre la taula temes importants, construir un discurs interessant, qüestionar-ho tot i regalar-nos, a sobre, una bona estona. Sou molt grans, calòrics. Gràcies.
Pingback: De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda - Somnis de teatre