Ese portugués

No m’agrada el futbol. No hi tinc res en contra com esport (com a negoci i anestesiant de masses ja en podríem parlar), però mai no hi he acabat d’entrar. M’avorreix. Tanmateix, fa unes setmanes, algú em va dir que el futbol tenia gràcia si te’l miraves com l’espectacle que és, amb la seva dramatúrgia, les seves pujades i baixades de ritme, les interpretacions més o menys aconseguides, i vaig pensat que potser tenia raó. Em va semblar interessant.

El cas és que aquest algú era la Sílvia Navarro, la directora d’Ese portugués i, després de veure el muntatge, tinc claríssim que sabia de què parlava. Perquè Ese portugués es basa ni més ni menys que en això: en emprar la dramatúrgia i els codis del futbol (que, ens agradi més o menys aquest esport tots coneixem perquè són cultura popular) per explicar la història d’un desamor. El que vindria a ser una comèdia romàntica amb xiulets, àrbitres, fores de joc, faltes, grada d’animació, tirs a porta i molt més. I funciona. Funciona molt bé.

Ese portugués aprofita la figura del traïdor per antonomàsia, Luis Figo, ja sabeu, aquell futbolista del Barça que un bon dia va fitxar pel Madrid i va esdevenir la persona non grata més non grata de tots els temps a aquesta banda de la Península, per parlar d’una relació de parella que no funciona. El text estableix paral·lelismes entre decisions vitals del Figo i els moments més importants de la història de la relació. L’argument proposat per Jordi Ramoneda, sincerament, no és res que no coneguem o no haguem vist ja mil i una vegades, però, en canvi, la direcció de Navarro fa màgia i converteix quelcom ordinari en sorprenent.

La posada en escena d’Ese portugués aposta per la metàfora futbolística des d’abans de començar, quan el públic es transforma en grada d’aficionats i canta un himne d’amor etern a La Canina, la companyia responsable del muntatge. En escena, tots tres intèrprets porten uniforme sencer de futbolista i trepitgen gespa artificial. De fons, la porteria. Tot el que veurem a partir d’aquell moment en escena tindrà aquest accent: armilles d’entrenament, bosses d’esport, xiulets, targetes, pilotes… I és en aquest joc, en aquesta dissonància no tant dissonant entre el que diuen i el que veiem on rau l’encert del muntatge.

L’altre eix que ho arrodoneix tot son els tres intèrprets: Cristina Martínez, Adrià Diaz i Oreig Canela, un equip que demostra una gran complicitat i, sobretot, una excel·lent vis còmica. El mecanisme funciona perquè ells el fan funcionar. Ni més ni menys.

Si hi ha una cosa que sempre agraeixo son els muntatges intel·ligents, els que saben treure el màxim profit del material i, en aquest sentit, Ese portugués és impecable, una comèdia romàntica sense clixés casposos ni ofensius, divertida, àgil i amb una posada en escena inesperada i sorprenent que funciona a les mil meravelles. Potser no us canviarà la vida, però segur que us farà passar una molt bona estona. No és poca cosa!

Ese portugués
Companyia: La Canina. Autoria: Jordi Ramoneda. Direcció: Sílvia Navarro. Interpretació: Cristina Martínez, Adrià Diaz i Oreig Canela. Escenografia, vestuari i il·luminació: Tània Gumbau. Espai sonor: Sílvia Navarro, Tània Gumbau i Jordi Ramoneda. Producció executiva: Sàndal Producions.
Sala: Teatre Tantarantana. Àtic 22. Data: 19/09/2019. Fotografia: (c) La Canina.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada