Arrenquem aquest any teatral a Barcelona amb dos muntatges plens de grans noms i que comparteixen gènere: la tragèdia. I, en menys d’una setmana, jo he estat espectadora de tots dos. És cert que, a part de les característiques que acabo d’assenyalar, poca cosa més tenen en comú El rei Lear i Fedra, però també és cert que veure tots dos muntatges en tan poc temps té la seva gràcia.
En primer lloc, Fedra està escrita íntegrament en versos alexandrins. La traducció del Sergi Belbel no està malament però és cert que en dues hores d’espectacle hi ha moments més afinats que altres. Cal dir, però, que els actors els diuen bé, amb naturalitat i bon ritme, amb convicció. I no és fàcil. La història d’aquesta dona que s’enamora del seu fillastre i cau en una espiral de passions prohibides demana una intensitat a escena que transita constantment la fina línia que separa la força de l’histrionisme. Crec que, en aquest cas, tot el repartiment i, en especial l’Emma Vilarasau, surten molt ben parats i ens regalen interpretacions matisades i moments de gran tendresa (em quedo amb les escenes pare-fill de Lluís Soler i Xavier Ripoll, i les converses Fedra-Enona d’Emma Vilarasau i Mercè Sampietro).
Pel que fa a l’escenografia (obra de Max Glaenzel) crec que és una de les més boniques i espectaculars que he vist mai al Romea. Un gran sol, que il·lumina tot l’espai amb una llum càlida com de desert entre bromes, domina l’escena i marca el pas del temps. L’escenari es converteix en aquest desert de sorra i descendeix fins a terra per permetre l’entrada d’actors des de platea. Un desert travessat per un rierol que condiciona el moviment dels actors però que transmet alhora la sensació d’angoixa i inseguretat de molts dels personatges en diferents moments de l’obra.
Fedra és molt més que la història d’un pseudoincest. Fedra parla de la passió desmesurada i l’enamorament més carnal, de la gelosia i de la venjança, i ho fa des de la perspectiva de la dona, fet d’alguna manera sorprenent. Una proposta d’allò més interessant i recomanable.