La felicitat era això (Assajar és de covards. La Gala. La crònica del dia després)

Ressaca emocional. Aquesta es la paraula que més estem fent servir avui els que fins ahir a la nit estàvem tancats al Tantarantana.

En aquesta crònica que ja no escric sobre un escenari, ni al pati de butaques, ni a la cabina del tècnic; en aquesta crònica, deia, podria parlar-vos de les llàgrimes als ulls que molts de nosaltres dúiem en acomiadar-nos, o de les abraçades estretes, els petons, les mirades… De la sensació de llar que va crear-se aquests dos dies, de les nostres bromes privades o del que va passar la nit de dissabte, però em quedaria un text onanista i melangiós, probablement molt cursi, que no faria justícia a la realitat. Perquè si hem de parlar de la tancada en sí només puc citar a Lope: «Esto es amor, quien lo probó lo sabe».

Així que no, no ho faré. Deixaré de banda la ressaca emocional per quan em miri durant hores les fotografies i els vídeos que em consta que els companys ja han començat a editar i faré la meva feina de cronista. Us explicaré per què si no existís Assajar és de covards caldria inventar-lo.

Vist des de fora, aquest pollastre mensual que culmina amb el gran pollastre d’aquest darrer cap de setmana podria semblar un passatemps, una gamberrada sense suc ni bruc pensada perquè quatre farandurelos quedin amb altres faranduleros per passar una estona divertida, beure unes birres i cap a casa.

Aquesta podria ser la capa superficial, el que es veu quan no es mira. La punta de l’iceberg. I, que li preguntin al Titanic, és el que hi ha sota l’aigua el que és important.

El nostre estimadíssim staff. Fotografia d'Aitor Rodero. El PolloCall de La Gala. aitorrodero@gmail.com
El nostre estimadíssim staff.
Fotografia d’Aitor Rodero. El PolloCall de La Gala. aitorrodero@gmail.com

Assajar és de covards seria una gamberrada si no estigués organitzat fins al darrer detall. Sota el caos que poden arribar a crear trenta persones anant amunt i avall per tot un edifici creant obres de teatre n’hi havia sis (el nostre estimat staff, Raquel Loscos, Salvador S. Sanchez, Rocío Manzano, Sara Sansuán, Laura Vila Kremer i Empar Capilla) que marcaven el ritme, establien horaris, preparaven els àpats i, encara més important, ho feien amb un somriure, paraules d’ànim constants, solucions per a tot i una alegria francament contagiosa. “Què necessites?” i “Ja ho trobarem” són potser les dues frases que més he sentit durant el cap de setmana. I penso que és aquesta idea de base, aquest no enfrontar-se a la vida i als problemes com si anéssim a la guerra sinó amb generositat i optimisme, el secret de tota la resta. Durant la tancada, els creadors no han hagut de preocupar-se de res més que de crear. Quan era l’hora de menjar, el menjar apareixia, hi havia horaris de reunió per a tots els temes (llums, escenografia, vestuari… ), totes les necessitats estaven previstes de manera que, allunyats de les coses petites que et treuen l’energia, actors, directors i dramaturgs podien concentrar-se en les coses importants.

De fet, Assajar és de covards és com una mena de laboratori de com podria ser la vida dels creadors si aquesta feina tingués el reconeixement que mereix. Si els artistes tinguessin condicions laborals dignes podrien dedicar-se només a crear, podrien abandonar les feines de supervivència que només treuen energia i el resultat final de tot plegat seria molt millor. Perquè s’ha parlat molt d’estrès durant aquests dos dies de tancada al Tantarantana, però al món hi ha dues menes d’estrès: l’estrès de no arribar a final de mes, de treballar en un ambient tòxic en condicions precàries, l’angoixa de no veure sortida, i l’estrès de saber que demà estrenes a una sala plena de públic rodejat d’altres artistes i que has de donar el millor de tu per fer que l’espectacle brilli. No és pas el mateix.

Assajar és de covards té una altra característica: hi ha risc, però no hi ha perill. Passi el que passi res no pot sortir malament, perquè el més important no és el resultat final sinó el procés, el camí, el que hem après, a qui hem conegut i l’art que haguem creat. Em fa gràcia quan, de vegades, algú mira i jutja Assajar és de covards amb la mateixa severitat que es mira i es jutja un espectacle del TNC (de vegades, fins i tot més), sense tenir en compte que els espectacles de l’Assajar són una primera versió. Que a l’Assajar no vas a veure un “producte” final sinó a captar l’energia de la creació, a ser-ne partícep, a veure les espurnes que salten quan el talent es posa en moviment. Al final de la nit tant és que l’actor hagi perdut text o que una llum hagi entrat tard. L’important és fer-ho. Sense pressió però amb totes les ganes. D’aquí potser sortiran idees per altres espectacles, sinergies o col·laboracions. I aquest teixit teatral nascut de la idea de comunitat, a la llarga, només pot ser bo per a tots, tant creadors com públic.

El darrer secret d’Assajar és de covards és no guardar-se res i fer-ho tot com si hi anés la vida, amb tota la intensitat. Potser algú pensarà que la gent s’ho pren a broma, però us asseguro que és la cosa més seriosa en què he col·laborat, perquè no té trampa “ni cartón”, perquè no hi haurà un segon bolo on la cosa es podrà “rodar”, perquè tothom va sense xarxa i perquè l’únic motiu per fer-ho és fer-ho.

Només hi ha un motiu per a no inventar Assajar és de covards. Que ja existeix. I que és perfecte.

Llarga, llarga vida a Assajar és de covards i a tot al que representa. Llarga vida al teatre.

 

I, per acabar, permeteu-me un darrer paràgraf dedicat als meus companys de tancada:

Em sento molt afortunada i profundament agraïda d’haver pogut formar part d’això. Agraïda que Casa Real pensés que podia tenir alguna mena de sentit que jo em colés al temple màgic només a mirar. Agraïda als actors, directors i dramaturgs que m’han acollit com una més i m’han deixat mirar-los i escoltar-los en els moments més fràgils, quan la cosa encara està naixent i tothom se sent més insegur. Agraïda de tenir uns músics de somni assajant per les cantonades i creant ambients que encara ressonen al cap mentre escric aquestes línies. Agraïda a la resta de freelance, realitzadores, fotògrafs i dibuixant, perquè teniu un art que no es pot descriure i perquè heu creat els records que tots guardarem d’ara endavant. Agraïda a l’equip de vestuari i escenografia per fer-me creure que hi ha fades al món que fan realitat els desitjos, ja siguin aquests una bandera de Turquia, una rata gegant o una perruca de pollastre. Agraïda al hombre en las sombras per fer-nos ballar fins la matinada i dir-me on estava el millor punt de wifi del teatre 😉

M’heu fet sentir millor que a casa. M’heu fet sentir part d’una gran família. M’heu fet molt feliç.

Sou molt grans.

Gràcies.

 

Comparteix aquesta entrada a:

1 Comment

  1. Pingback: Assajar és de covards. La Gala #aedcLaGala - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.