Aquests dies em pregunten sovint si estic anant molt al teatre i la resposta és no gaire. La pandèmia afecta cadascú a la seva manera, i a mi em costa sortir de casa. Suposo que és ben normal.
El que potser no és tan normal per mi és el fet que també em costa moltíssim escriure al blog. De fet, en aquest mesos he anat a veure coses de les quals no n’he parlat, no perquè no m’agradessin o no em semblessin interessants, sinó perquè no sabia com abordar-ho. He dubtat molt sobre si el que escrivia, quan ho feia, era pertinent o interessant. Sobre si valia la pena. Em llegia estranya i, fins i tot, de vegades, falsa, amb un entusiasme forçat que em feia mal.
La realitat actual no és la d’ara fa un any, però això no és un problema exclusiu de la cultura. Ben al contrari. La pandèmia ha afectat absolutament tothom, tots els sectors, amb conseqüències gravíssimes per a moltíssimes persones. I aquest context, inevitablement, m’ha afectat.
He dubtat molt sobre si té sentit fer crítica en un moment com aquest. Sobre si té sentit parlar d’art en aquestes circumstàncies. Sobre si tot plegat no deixa de ser una frivolitat. Però això seria tant com dir que l’art no significa res o que només és un entreteniment en temps de bonança, i jo mai no ho he sentit així. Per mi l’art és una de les coses que donen sentit a la vida i, ens agradi o no, floreix també, i de vegades especialment, en els pitjors moments. També és un bona companyia i un bon consol en temps fotuts així que, si fer art té sempre tot el sentit, parlar-ne no hauria de ser diferent.
Però la crítica no es fa en el buit. Els crítics no som éssers tocats pels deus que analitzem des de la més pura objectivitat i equanimitat, allunyats del món i de la realitat. Perquè això, per començar, no seria crítica ni seria res. Perquè la crítica està lligada a l’aquí i l’ara i, sobretot, al criteri de qui l’escriu; perquè els crítics només som persones que mirem, sentim i expressem, amb més o menys encert, el que passa dalt d’un escenari per intentar contextualitzar-ho, analitzar-ho o, si més, no, admirar-ho. I aquí i ara els condicionants per portar un espectacle a escena són tan complexos i enormes que costa deixar-los de banda per centrar-se en l’expressió artística. A mi, com a mínim, em costa. Cada objecció, cada però que li puc trobar a un muntatge em fa pensar en les dificultats que s’han hagut de vèncer, i això fa que no gosi comentar-ho. Però, si no ho faig, val la pena que escrigui?
Fins ara, jo sempre he tingut en compte els condicionants a l’hora de jutjar un muntatge: si parlem d’una companyia independent o d’un muntatge a un teatre públic amb gran pressupost, si estem davant d’una òpera prima o d’un text clàssic, etc. Però ara, amb aquesta situació on tot s’accentua, m’he passat setmanes, mesos, paralitzada, pensant en com tot el que m’envoltava afectava el meu criteri. En si seria capaç de mantenir la meva coherència malgrat tot. I, davant el dubte, he optat pel silenci. Perquè, de vegades, si no tens res interessant a dir, millor no fer-ho.
I, així, he passat mesos atrapada en una enorme roda de hàmster. Culpable per no escriure al blog, perquè sento que us he abandonat a tots, creadors i lectors, i culpable de no haver estat capaç de donar cap explicació ni haver estat capaç de desfer el nus.
Fins ara.
Avui he decidit que tornaré a escriure. Al meu ritme i de molts menys muntatges dels que esteu acostumats, perquè sé que, de moment, no tindré les mateixes ganes d’anar al teatre que abans. Sé que em perdré un munt de coses, i que em sabrà greu, però m’ho haureu de perdonar. Això sí, tornaré a escriure de tot allò que vagi a veure. I n’escriuré amb la cura de sempre, intentant no donar més pes del que té a la situació actual, amb la consciència de que la pandèmia afecta tothom per igual i que, per sort, ni l’èxit ni el fracàs d’un projecte o un espectacle són responsabilitat meva, de fet, no ho han estat mai. Jo només soc responsable de les meves paraules i de mantenir el meu criteri, res més (i no és poca cosa!).
Estimo el teatre i tot el que l’envolta. Però també soc una persona tan plena de dubtes i contradiccions com tothom, que només intenta fer-ho tan bé com pot.
Gràcies per seguir aquí.