Festival TNT 2019

Sé que vaig tard. Em sap greu. Jo ja intento estar al dia de l’actualitat, però de vegades la vida em passa per sobre i em quedo enrere. Quan vaig començar aquest blog només em vaig prometre una cosa: que escriuria de tot el que anés a veure (una norma que només m’he saltat unes poques vegades), però mai no vaig voler posar-me terminis gaire estrictes. És el que té haver-se de guanyar la vida amb altres activitats, que les hores per escriure al blog les he de treure del meu temps lliure i, de vegades, no en tinc d’això.

Per aquest motiu, en comptes de fer una crítica de cada espectacle que vaig veure al TNT, que era la meva idea inicial, finalment he decidit fer una única entrada on us parlaré breument de tots. Som-hi, doncs.

Protocolos de acción frente a lo desconocido

Vaig veure aquest espectacle de Francesc Cuéllar quan el va presentar a l’Institut del Teatre com a treball de final de curs (de fet, en vaig escriure i tot). Per això em va sorprendre el que vaig veure al TNT, perquè, malgrat que tot em resultava familiar, hi havia quelcom que s’havia perdut en el transvasament. Vaig tenir la sensació que, en intentar donar entitat de gran espectacle al muntatge original, s’havia perdut un element que brillava en aquell i era imprescindible: la vulnerabilitat. El treball de final de curs de Cuéllar explorava el mecanisme de la catarsi i plantejava la por de l’artista que comença a no arribar a assolir mai aquesta sensació, a ser incapaç de fer vibrar el públic segons els seus desitjos, de ser un frau. Aquesta honestedat en escena, aquesta manera de compartir la por sense màscares, feia que l’experiment escènic extrem que plantejava, carregat de visceralitat, cobrés tot el sentit. En canvi, al TNT, el mecanisme va fallar. De cop, la por del creador ja no era a no assolir la catarsi sinó a no ser reconegut. És un gir subtil, però no és innocent. De sobte, el discurs va esdevenir més amarg, més altiu, i la desesperació per transmetre es va convertir en provocació gratuïta. Malgrat tot, segueixo pensant que Cuéllar és un dels creadors més interessants de la nova fornada, i les seves feines posteriors a aquest muntatge (My low cost revolutionLivalone) parlen per sí mateixes. De fet, vull creure que aquests Protocolos són una mica com aquell primer amor del qual no et vols despendre, fins i tot quan ja és obvi que tant tu com el teu amant sou unes altres persones i que la història ha canviat. I, mira, també està bé no ser perfecte.

Germinal

Germinal va ser un dels espectacles que van generar més unanimitat del festival. Una tria encertadíssima per inaugurar un festival com el TNT, que vol apropar les tendències de teatre més experimental al gran públic. Germinal era precisament això, teatre gens convencional però amb un argument i una posada en escena que no feia enrere ningú. Un espectacle amb una llarga vida (cosa que es notava en la complicitat dels intèrprets en escena) i que plantejava el naixement i la mort de tot un món contingut entre les 4 parets de l’escenari. Des de la foscor més absoluta del principi, fins al descobriment de la paraula, la música, la por o la mortalitat, l’espectacle fa una repassada a la humanitat en el sentit més ampli i ho fa amb dosis magnífiques d’humor, sorpresa i originalitat. Un d’aquells espectacles que et fa tornar a casa amb un somriure.

360 grams

Ada Vilaró es despulla literal i metafòricament amb un muntatge directe, honest i carregat de poesia que explora la mortalitat però també l’autoimatge i la construcció del jo a través del relat d’una pèrdua, la del seu pit dret a causa d’un càncer. Valenta i sencera en tot moment, Vilaró explica al públic totes les pors, tots els dubtes i totes les decisions. En escena, un cos diferent, un cos que no ha volgut ser reconstruït sinó que llueix les conseqüències dels fets que hi han tingut lloc. Un cos que es reivindica en tots els sentits. Un espectacle commovedor i d’una gran bellesa.

8000 años después

El TNT es va inventar, penso, per espectacles com aquest. Peces interessants i inclassificables, profundament teatrals malgrat les aparences. Amb el colonialisme com a teló de fons, però també el menjar, els rituals o la divinitat. L’espectacle arrenca a una sala diàfana amb objectes variats distribuïts per l’espai. El públic es mou i ens conviden a veure «chicha» feta allà mateix, al teatre. De sobte, una taula s’il·lumina i Martí Sales comença a llegir fragments de diferents llibres i a explicar-nos anècdotes de la història d’Els amics de les arts, l’entitat que ens acull al seu teatre. Paral·lelament Iñaki Álvarez i Ariadna Rodríguez aixequen diferents estructures, com tòtems pagans, amb elements quotidians, des de llaunes de tomàquet a pots de llegums, passant per envasos de plàstic, trofeus, tubs metàl·lics i més. L’ambient es va relaxant a mida que avança la peça, el públic va seient a terra (per por a fer caure les estructures que s’aixequen per tot l’espai) i, tot d’una, es genera un ambient gairebé místic, amb aquella sensació d’ajuntar-se al voltant del foc per sentir parlar el xaman. Asseguda jo també en la penombra, observant aquelles estructures fràgils al meu voltant no vaig poder evitar pensar que estava davant d’una gran metàfora de la societat: com més estructures ens envolten, més quiets hem d’estar-nos per no trencar res.

Out of the box

Out of the box és una altra peça inclassificable. Una exposició de fetitxos guiada pel seu creador, Pere Cabaret, que ha trobat en la creació de caixes temàtiques una forma d’adorar els seus ídols i manifestar la seva creativitat. Es tracta de caixetes de cartró de 15 x 15 centímetres dedicades a personatges principalment del món queer que fascinen el seu creador. En aquests escenaris minúsculs Pere Cabaret crea escenes que els expliquen i, després ens guia per ells enmig de la foscor amb l’ajuda de dues petites llanternes. Jo, que sento debilitat per les persones apassionades que saben transmetre la seva passió, vaig gaudir com una nena de l’experiència. Que a la sortida ens regalés fonts per seguir estirant del fil dels personatges, em va semblar brillant.

Suicide notes

Si mai no t’ha fascinat el suïcidi és que no has viscut prou intensament. Sona radical, però és el que penso. La idea de deixar aquest món per la teva pròpia mà, en el lloc i el moment que tu tries em fascina des de sempre, malgrat que la meva visió i les meves opinions han anat variant i carregant-se de matisos amb el pas del temps. Sigui, com sigui, dir «fins a qui he arribat» pot ser un acte d’amargor, però també de poder, una victòria de la tristesa, però també de la llibertat i, potser no gaire paradoxalment, un acte artístic. I Suicide notes connecta amb aquesta fascinació a través de notes i actes de suïcidi perpetrats per diferents artistes tots relativament recents: Kurt Cobain (com no), Virgina Woolf, Mark Rothko, Sylvia Plath o Stefan Zweig, entre d’altres surten a escena en veu de la fascinant Laura Weissmahr que, acompanyada de Mau Boada posa en escena un espectacle creat per Marc Caellas i David G. Torres que està a mig camí entre el concert, el recital poètic i la performance. Una peça profundament romàntica (en el sentit més literal del terme) que va acaronar la part més fosca de la meva ànima.

Unheimlich

Tornem amb les peces inclassificables. En aquest cas, Unheimlich, un espectacle sense text que en la seva primera part explora com ens enfrontem a l’art i, en la segona, com el mirem. Sembla el mateix, però no és igual. Si a la primera part veiem a les intèrprets passejar per un museu mostrant-nos amb humor i ironia tots els llocs comuns del que seria la visita a una pinacoteca, a la segona part aquestes mateixes intèrprets es converteixen en els objectes d’art i ens obliguen al públic a mirar-les. L’experiència, ho confesso, és estranyament fascinant. De fet, penso que com millor funcionaria aquest muntatge seria com a performance a un museu, convertida en site specific, però en el seu plantejament actual no deixa de remoure’ns com espectadors. I això està bé.

Incurables

Els amics que veuen dansa m’havien recomanat una vegada i una altra Pere Faura però, fins aquest TNT no ho havia aconseguit. I he de dir que tenien raó en la recomanació. Incurables és una història de zombis (els que em coneixeu sabeu que, només per això, a mi la cosa ja em tirava), ciberpunk (ocho cuartos de lo mismo) i apocalipsi (em repeteixo) que empra la tecnologia del videomapping d’una manera que no havia vist fins ara i que em va impressionar. Els intèrprets portaven una mena de posicionadors a l’esquena que permetia el fons (tres gases on s’hi projectava l’«escenografia») interactuar amb ells. Per exemple, que un intèrpret rebia un tret? La sang esquitxava just darrere seu. Ara bé, tots tenim clar que la tecnologia només pot ser un complement. L’espectacle ha de funcionar al marge d’això. I aquest ho fa. Amb una història senzilla però unes idees artístiques i de moviment originals, pop i divertides, reconec que Incurables se’m va fer curtíssima i em va deixar amb ganes de més.

Festival TNT (26, 27 i 28 de setembre de 2019) Protocolos de acción frente a lo desconocido. Direcció i dramatúrgia: Francesc Cuéllar. Interpretació: Gaia Bautista, Agnès Jabbour, Rubén Jimenez, Anna Pérez Moya i Nikole Portell. Text: Francesc Cuéllar, Anna Pérez Moya i Nikole Portell. Música en directe: Hodei Arrastoa. Col·laboració escènica: Júlia Brichs, Marçal Cuéllar, Francesc Cuéllar, Victor Mahedero i Adán Pacheco. Producció executiva: Anna Maruny. Espai i il·luminació: Sergi Cerdan. Traducció a l'anglès i sobretítols: Anna Maruny. Col·lega que m'ha salvat el cul: Xavier Torra. Distribució: Marta Díez. Una producció de Fundación Agrupación Colectiva, Festival TNT, Festival Escena Abierta. Amb la col·laboració de la Nau Ivanow. Sala: Teatre Principal. Germinal. Idea i dramatúrgia: Halory Goerger i Antoine Defoort. Interpretació: Arnaud Boulogne, Beatriz Setién, Denis Robert, Halory Goerger i la veu de Mathilde Maillard. Concepció tècnica: Maël Teillant. Direcció tècnica i regidoria: Colin Plancher. Il·luminació i vídeo: Alice Dussart. Espai sonor: Robin Mignot i Régis Estreich. Amb el suport de Le Phénix European Creative Hub i la seva cooperació Catalunya/Espanya - Institut Ramon Llull i Acción Cultural Española. Una producció de L’AMICALE. Sala: Teatre Alegria. 8000 años. Un projecte de nyamnyam (Iñaki Álvarez i Ariadna Rodríguez). Versió site-specific per al Festival TNT 2019 en col·laboració amb Martí Sales. Investigació lumínica en col·laboració amb Ana Rovira. Investigació sonora en col·laboració amb Nilo Gallego. Amb el suport de Lugar a Dudas (Cali, Colombia), Casa Aymat (Sant Cugat, Catalunya), Graner, Centre de creació de dansa i arts vives (Barcelona, Catalunya). Sala: Amics de les Arts. 360 grams. Idea i textos: Ada Vilaró. Dramatúrgia: Ada Vilaró. Creació i direcció: Maria Stoyanova, Vero Cendoya i Ada Vilaró. Intèrpret: Ada Vilaró. Assessorament actoral: Maria Stoyanova. Assessorament moviment: Vero Cendoya. Espai escènic i vídeo: Paula Bosch. Espai sonor: Carlos Gómez. Il·luminació: Ismael de los Mozos i Larrys CCL. Mirades còmplices: Montse Castellà, Anna Subirana, Constanza Brncic i Marta Vergonyós. Alumne en pràctiques de l'ERAM (escola universitària): Elaine Grayling. Una coproducció del Festival TNT i Festival Escena Poblenou. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. I la col·laboració de Fabrica de Creació Estruch, Fundació La Plana, Centre Cívic Can Felipa. Sala: Teatre Principal. Out Of The Box. Creació: Pere Cabaret. Veus dels àudios: Luis Grau i Cristina Serra. Producció sonora: Clara Rueda. Textos: Alicia Grisbel. Col·laboracions: Eduard Nuñez i Montserrat Tubau. Sala: Arxiu Tobella. Suicide Notes. Idea, dramatúrgia i direcció: Marc Caellas i David G. Torres. Interpretació: Laura Weissmahr. Músic: Dalmau Boada. Assistència de direcció: Alba Sáez. Il·luminacions: Conrado Parodi. Filmacions audiovisual: Zoë Valls. Disseny gràfic audiovisual: Ladyssenyadora. Disseny gràfic cartell: Alex Gifreu. Fotografia: Elena Blanco. Producció executiva: Carolina Olivares. Una producció de Marc Caellas, David G. Torres, Antic Teatre i Festival TNT. Sala: Nova Jazz Cava. Unheimlich. Irene Vicente / Cia Pelipolaca. Direcció: Irene Vicente Salas. Actrius: Belén Bouso, Núria Corominas, Rut Girona i Gal·la Sabaté. Moviment i ajudantia de direcció: Carla Tovias. Producció: Maria Antolín. Disseny d’il·luminació: Joana Serra. Disseny de l’espai sonor: Sofia Martori. Escenografia i maniquins: Dani García (Halley Productions). Assessoria de vestuari: Néstor Reina. Assistent a la dramatúrgia: Carmen Salinas. Sala: Teatre Principal. Sala Cúpula. Incurables. Creació: Pere Faura, Tatiana Halbach i Søren Christensen. Direcció artística i coreografia: Pere Faura. Escenografia visual i creació tecnològica: Desilence. Espai sonor i composició musical: Albert Salinas (DJ Wooky). Interpretació: Víctor Pérez Armero, Claudia Solwat i Javier Vaquero. Vestuari: Iván Santo & Fer Decartaya. Disseny d’il·luminació: Guillem Gelabert. Ajudant de direcció: Anna Serrano. Assessorament a la dramatúrgia: Marc Angelet. Nens i nenes zombis: Karen Christensen, Ivo Christensen, Judith Vila i Tarikua Soler. Ajudant escenografia visual: Laura Suñé. Ajudant d’il·luminació: Iván Cascón. Construcció escenografia: Jaume Grau. Producció executiva: Sandra Casals i Aixa González (Diürna) – Mont Soler (Desilence). Una producció de La Diürna i Desilence. Amb el suport de l’ICEC (Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya), l’ICUB (Fàbrica de creació Fabra i Coats i Fàbrica de creació El Graner, Mercat de les Flors), el Festival Temporada Alta i el Konvent de Berga. Sala: Auditori Municipal. Fotografies: (c) Marta Garcia (excepte Unheimlich: (c) Cia Pelipolaca).

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.