FiraTàrrega 2019: capitalisme, angoixa i esperança

FiraTàrrega són els darrers dies de vacances abans de la tornada a la rutina. Són els darrers moments d’estiu quan ja s’escapa entre els dits, la darrera piscina de la temporada quan l’aigua ja és freda però ens resistim a admetre-ho. És una festa. Una festa esgotadora i imprevisible. Un plaer en tots els sentits.

Enguany hi havia certa expectació amb el canvi de direcció. Després de vuit anys com a tècnica de programació, Anna Giribet prenia el relleu de Jordi Duran. La valoració de la seva feina, en el meu cas, no podia ser més positiva. La tria d’espectacles d’aquesta edició m’ha semblat interessant i encertada, diversa i amb una bona proporció carrer-sala. A més, no sé si això és només una percepció meva, però m’ha semblat que la distribució horària era més racional, més serena, amb més temps i espai per anar d’una banda a l’altra (o potser és que em faig gran i ara em faig millor el «planillo», però diria que no).

Preparats per completar la ‘Mission Roosevelt’ (si us fixeu una mica, no us costarà trobar-me a primera fila). (c) Dani Hernández

Una de les apostes més arriscades de la nova direcció la vam veure només començar. L’espectacle inaugural d’aquesta edició no era ni una performance, ni un concert ni cap altra manifestació d’arts escèniques, sinó una conversa entre Àngels Margarit, ballarina i directora del Mercat de les Flors, i el filòsof Xavier Antich, moderada per Judit Carrera, directora del CCCB. «Volien petards? Doncs els donarem filosofia!», deia la mateixa Giribet en una entrevista d’Oriol Puig Taulé publicada a Núvol (que us recomano molt llegir). I filosofia vam tenir. La conversa va girar entorn l’espai públic, el moviment i la comunicació i, malgrat penso que en alguns moments, potser per desconeixement, el to sobre les noves tecnologies va esdevenir una mica luddita, en general em va semblar una manera interessant i diferent de començar la Fira. Això sí, potser per compensar aquesta hora de pensament col·lectiu a una Plaça Major plena de gent (malgrat les desercions periòdiques de part del públic, especialment del jovent), tot just acabada la conversa van aparèixer dues ballarines amb tutú per les finestres laterals de l’església de la plaça i van procedir a meravellar-nos amb la seva dansa vertical posant les puntes a la paret de l’edifici al ritme de «El Trencanous», «El llac dels Cignes» i altres hits del ballet clàssic. Finale, no eren petards, però a la gent li va agradar prou.

A partir d’aquí, cadascú es fa la seva fira. Una de les coses que em fascinen més de Tàrrega és com de diferent és el menú de cada persona i, per tant, la seva experiència. És la gràcia de crear el teu propi itinerari, seguint el teu mapa mental, les teves fílies, les teves obsessions. Jo, enguany, si faig una passa enrere veig que la meva fira ha tingut tres eixos: (crítica al) capitalisme (i els seus satèl·lits), angoixa i esperança. Tres idees que penso que es trobaven al cor de la programació, però que jo decididament he abraçat amb força (el que dèiem de les fílies).

Si Mission Roosevelt (Tony Clifton Circus) ens recordava amb to subversiu i esperit punk com és de complicat integrar la diversitat funcional a una ciutat llançant a 24 persones en cadira de rodes a passejar per Tàrrega, comprar a les botigues i, en general, enfrontar tant els participants com els observadors a una realitat considerada sovint poc important, Livalone (Fundación Agrupación Colectiva) barrejava amb encert i veritat autoficció, poesia i dades per exposar en la seva més gran cruesa les indignes dificultats a que s’enfronta qualsevol persona jove (i no tant jove) que intenti viure sola a un pis a Barcelona

Per la seva part, amb el circ i el clown com a llenguatges, la cia. Hotel Iocandi abordava a Peix fets com la gentrificació de Mallorca, extensible a qualsevol localitat costanera (¡Fiesta, fiesta! ¡Mediterráneo, Mediterráneo!), les morts de refugiats al mar, la desaparició de formes de vida tradicional i l’angoixa de perdre el lloc (físic i mental) on vius, en general. I ho feia amb delicadesa, carisma, complicitat, humor i melangia, una combinació equilibrada i preciosa. En la mateixa línia, tot i que potser amb un mica menys d’encert, treballava Teia, de Júlia Farrero qui, també amb el circ com a llenguatge, ens transportava al Pirineu i ens mostrava la tradició de les falles, alhora que elogiava una vida que, com tot allò no urbà, sembla que desapareix. 

Una imatge de Peix (c) Núria Boleda

Bidaia, dels bilbaïns Hortzmuga, abordava també la crisi de refugiats del Mediterrani però, després d’una arrencada potentíssima amb una rave al parc Ondara que, malgrat els problemes tècnics, va enganxar al públic des del primer minut, la peça anava perdent embranzida per caure en el tòpic i la obvietat d’una manera més aviat poc interessant. Tot el contrari que els francesos Marcel et ses drôles femmes, que, amb un humor estripat i afilat, convertien la cua pel seu peep-show, The Good Place, on es podia veure, suposo que entre d’altres coses, a Trump i Putin en bolquers jugant amb una bola del món, en un espectacle que ridiculitzava amb intel·ligència les trampes del capitalisme i el liberalisme: autoajuda, populisme, consum i més. Ara bé, si parlem d’humor estripat i crítica punyent hem de parlar de Compagnie nº8 i el seu Garden Party. Vaig maleir-me en arameu per no haver pujat abans a Sant Eloi i haver de veure el seu espectacle des de la quinta forca superant un mar de caps, perquè els intèrprets eren magnífics, la posada en escena divertidíssima i jo havia d’anar pujant i baixant el cul de terra per no perdre’m tots els gags. Ara bé, la seva sàtira sobre la vida dels més rics, sobretot com s’avorreixen i com s’aïllen del món dels «pobres», va fer-me riure de valent.

En la categoria d’espectacles més optimistes que reivindicatius o angoixants cal posar Possê (Sound de Secà), 1+1+1 (Laurie Berubé, Xavier Laliberté i Elwin Roland) i Full House (Eléctrico 28). El primer consisteix en una batucada itinerant on els intèrprets, a banda de percussionistes, son ballarins. El resultat és una festa en moviment, plena d’alegria i optimisme, una dosi de bon rotllo en vena amb un final preciós i emotiu. Jo hi aniria cada dia, ja us ho dic ara. 1+1+1 és també un espectacle itinerant però, en aquest cas, d’acrobàcia i contorsionisme amb tres intèrprets d’allò més joves, que ens van deixar bocabadats. L’espectacle, que reflexionava sobre el fet de caminar, d’avançar, em va semblar preciós i ben confegit en tots els sentits, llàstima que el recorregut per fer l’itinerància resultés una mica estret i incòmode per poder veure la feina d’aquesta companyia. Dels Eléctrico 28 m’havia enamorat fa 2 fires amb el seu Momentos estelares de la humanidad, així que no vaig dubtar en anar a veure el seu Full House, malgrat tractar-se d’un muntatge familiar. Conclusió: crec que tinc 5 anys, 7 com a molt, perquè m’ho vaig passar teta amb les històries d’aquest gos, aquest cavall, aquesta koala i aquest tigre que han d’aprendre a conviure com a veïns. Sensibilitat, humor, intel·ligència i un missatge modern i tractat amb cura. Chapeau! Menció especial pel músic/narrador Siruan Darbandi que feia tots els sons, dels animals i de tot, des de la taula del tècnic (cosa que permetia que els actors, que portaven màscares tancades, no haguessin d’anar microfonats o cridar dins la màscara). Quin crack!

El darrer espectacle que vaig veure a la Fira també era d’un artista del qual vaig enamorar-me fa dos anys a Tàrrega: Rodrigo Cuevas. Amb la seva barreja única i personalíssima de folklore, contemporaneïtat, petardisme, carisma, presència, cor, veritat, ironia, reivindicació, ruralisme i cosmopolitivisme va posar-se el públic a la butxaca en zero segons i va transportar-nos a tots al seu Trópico de Covadonga, on jo vull tenir casa i quedar-me per sempre.

Vaig sortir del concert de Cuevas amb aquell goig inexplicable que només s’assoleix a través de l’art. Un goig que no s’assembla a res però que enganxa més que qualsevol droga. I Tàrrega és un dels millors dealers del país. Un any més, gràcies, gràcies, gràcies.

[Nota: en els propers dies faré algunes crítiques separades d’alguns d’aquests espectacles, però haureu de tenir una miqueta de paciència ;-)]

Fotografies: (c) Núria Boleda (la de portada i la que s’indica) i (c) Dani Hernández (indicada).

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.