Flam

Totes les coses bones i dolentes que es poden dir sobre Flam ja les diuen els seus creadors, Roger Bernat i Roberto Fratini, abans de començar en forma de frases projectades a l’escenari, opinions d’espectadors reals de l’espectacle i que oscil·len entre els afalacs, els insults, el desconcert i l’apatia. I és que Flam és un d’aquells espectacles que et pot fer de tot com espectadora. Tant pots entrar i passar una bona estona com quedar-te fora i plantejar-te què nassos fas allà.

La idea de l’espectacle, segons explica Roger Bernat, va sorgir d’una conversa amb dues alumnes d’interpretació que el van acusar de fer un teatre massa conceptual. «El públic va al teatre a emocionar-se». Bernat va recollir l’afirmació i la va dur a l’extrem: «farem un espectacle en el que només hi hagi emocions. Deixarem de banda tota la resta, història, personatges, paraules i només hi haurà riures i plors». Sí, evidentment, és una reducció a l’absurd (però potser l’acusació de que a allò conceptual li manca emoció també ho és, no?). El cas és que Flam és exactament això, una successió de riures i plors que sorgeixen del no res, portats fins les darreres conseqüències, fins arribar a l’esperpent i que, malgrat això, o precisament per això, acaben tenint una certa lògica interna, que ens porta de viatge per una exploració física i conceptual de les emocions. (Potser és que Bernat només sap fer teatre conceptual? (dit això, que consti, sense cap judici de valor, que jo sóc molt amant de la cosa conceptual)).

No hi ha manera humana d’explicar amb encert que passa a l’hora tres quarts que dura Flam. En aquest temps hi ha de tot, moments, imatges i parlaments (una mica de paraula sí que hi ha) memorables, divertits, interessants, bonics, lletgíssims, còmics, ridículs, i d’altres potser sobrers. Per molt caòtic que sembli tot, arriba un moment en que la fórmula s’esgota i, malgrat tot, la cosa avança, però en tinc la certesa que això és una decisió conscient, que violentar-nos, avorrir-nos i emprenyar-nos com espectadors, forma part del joc, i aquí hem vingut a jugar.

Nosaltres hem vingut a jugar i els intèrprets també, però mentre s’esgoten físicament. Quan va acabar Flam la única cosa en la que podia pensar era en aquelles bèsties, ex alumnes de l’Institut del Teatre, que s’havien deixat la pell en escena: Alba Aloy, Adrià Ardila, Hodei Arrastoa, Marta Borràs, Alba Duño, Mireia Lorente-Picó, Antoni Mas, Jose Luis Oliver i Eva Ortega. La feina que fan és complicadíssima i poc agraïda, una autèntica demostració de les seves eines (que no són poques).

Flam és un experiment, una anada d’olla, un joc, una perversió, una festa, un avorriment, una bogeria, un encert o un fracàs absolut, segons a qui li preguntis. Jo, personalment, la vaig gaudir en molts moments, la vaig patir en uns altres i, al final, estava demanant l’hora però, tot i així, confesso que la tornaria a veure. Potser el millor que podeu fer és anar i deixar-vos sorprendre.

Flam
Dramatúrgia: Roberto Fratini. Direcció: Roger Bernat. Cia: FFF / ITTEATRE. Intèrprets: Alba Aloy, Adrià Ardila, Hodei Arrastoa, Marta Borràs, Alba Duño, Mireia Lorente-Picó, Antoni Mas, Jose Luis Oliver i Eva Ortega. Direcció i escenografia: Roger Bernat. Dramatúrgia: Roberto Fratini. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Ana Rovira. So: Cristobal Saavedra. Ajudant de direcció i dramatúrgia: Nicolás Jongen. Ajudant d’il·luminació: Núria Vila. Cap tècnic: Txalo Toloza. Alumna en pràctiques del MUET: Nadinka Flores. Observadora: Joana Castellano. Coordinació de FFF: Helena Febrés Fraylich. Coordinació d’ITteatre: Ramon Simó i Pepelú Guardiola i els equips del Teatre Lliure producció ITTeatre – Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona en coproducció amb GREC 2019 Festival de Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Festival Tercera Setmana de València i Elèctrica Produccions amb la col·laboració del Teatre Principal d’Olot, el Teatre Alegria de Terrassa i el Teatre Laboratori de Vic amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / ICEC
Sala: Teatre Lliure de Gràcia. Data: 21/11/19. Fotografia: (c) Tristan Perez-Martin.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada