La Canina es una d’aquelles companyies que, amb discreció i bona feina, s’ha anat convertint per mi en un segell de qualitat indiscutible. Fundada per la dramaturga i directora Sílvia Navarro i integrada per Marçal Bayona, Adrià Díaz, Tània Gumbau i Júlia Santacana han signat fins ara peces com 94 minuts o Ifigènia en taxi, dos muntatges tan petits con interessants i sembla que aquesta temporada van forts amb aquest Fly me to the moon (estrenada a una de les meves sales preferides, l’Àtrium) i Ese portugués (que s’està veient a l’Àtic 22, una altra de les meves sales alternatives de referència, i de la que us parlaré la setmana vinent).
A Fly me to the moon La Canina porta a escena un text de Marc Angelet que explora les misèries de la vida artística i la capacitat de les persones per reinventar-se. L’argument es basa en una història real, la decisió del ventríloc estatunidenc en hores baixes, Dennis Hope, de reclamar la propietat de la Lluna per vendre-la en parcel·les. Un forat legal li va permetre fer-ho l’any 1980 i, des d’aleshores, Hope s’ha fet d’or venent sòl «urbanitzable» al satèl·lit terrestre. L’acció ens trasllada a la nit d’aquesta pensada, quan el cotxe de lloguer amb el que acaba de fugir d’un club després d’una actuació desastrosa diu prou i Hope es queda tirat al desert d’Arizona enmig d’una tempesta. Sol a una cuneta, l’artista comença a xerrar amb el seu ninot, Mel «el Malcarat». Hope vol abandonar-ho tot i canviar de vida, mentre que Mel insisteix en seguir lluitant per ser algú al món de l’espectacle. Així, entre retrets, humor negre i cançons de Sinatra, Angelet desgrana les contradiccions de la vocació artística, les calamitats a que s’enfronten els que decideixen dedicar la seva vida als escenaris, la soledat, la pobresa i les desgràcies, però també la necessitat d’atenció, els somnis de grandesa i l’ideal artístic.
Dani Arrebola i Marçal Bayona, sota la direcció de Sílvia Navarro, donen vida a Hope i Mel, respectivament, dos personatges que s’odien i es necessiten, que s’estimen i es rebutgen, que juguen a enganyar-se a sí mateixos i a l’altre. Arrebola clava el paper de fracassat somniador i connecta amb el públic des del primer moment, mentre que Bayona aconsegueix dotar de vida (i mala baba) un ninot que, en algun moment del muntatge, veurem en la seva encarnació de roba i espuma. Una escenografia i un vestuari impecables, amb un aire de fantasia decadent dels cinquanta que funciona a la perfecció, signats per Marina Valls i Tània Gumbau, fan la resta.
Fly me to the moon és una d’aquelles peces que, sota una apariència innocent, dispara amb bala. Una comèdia tan ben feta, que et pot fer plorar.