Gentrificació és una paraula que la majoria de nosaltres no havíem sentit a dir fa només un parell o tres d’anys. Potser aquest és el problema. Perquè la gentrificació no és un fenomen nou, però molts de nosaltres només hem après a reconèixer-la i a posar-li nom recentment, quan la seva presència comença a ser ubiqua.
I d’això va Gentry, d’explicar i explicitar què és, com ens afecta i com ens podem resistir a la gentrificació, un fenomen transnacional lligat íntimament al capitalisme que, en darrera instància, expulsa les veïnes dels barris i les substitueix per clients amb alt poder adquisitiu, destruint pel camí el teixit veïnal, la ciutat i trepitjant sense pietat els drets dels ciutadans.
Duent a terme una tasca que podríem considerar periodística, el col·lectiu Mos Maiorum ha entrevistat una gran quantitat d’experts i de testimonis per construir el relat del què ha estat i segueix sent la gentrificació a la nostra ciutat, Barcelona. Fent servir el mecanisme del verbatim amb auricular (els intèrprets senten per un auricular els testimonis literals i els reprodueixen fins a l’últim matís) els intèrprets i creadors Ireneu Tranis, Mariona Naudin i Alba Valldaura posen el cos i la veu per fer-nos sentir la opinió d’experts en urbanisme, responsables municipals, veïnes afectades, plataformes de resistència, depredadors econòmics i altra fauna del negoci immobiliari. Amb un to més distès que en la seva anterior peça (Mos Maiorum) i una comunicació més directa amb el públic, els tres intèrprets es mouen per l’espai i interpel·len en diverses ocasions els espectadors.
Uns espectadors que també formen part de l’artefacte escènic. En un espai quadrat flanquejat per pantalles on es veuen projeccions relacionades amb el que es diu, el públic no acaba d’estar còmode. No hi ha cadires per tots i alguns seients canvien de propietari sense dret a queixa. No tenim la seguretat de poder acabar l’obra asseguts. Com tampoc tenim la seguretat que el nostre pis de lloguer no acabarà sent propietat d’un fons d’inversió estranger.
Gentry és tan informativa com incòmoda perquè, en darrera instància, no renuncia a fer la pregunta clau: què fem cadascun de nosaltres per contribuir a aquest procés global? El discurs de Gentry no és ni de bon tros el més popular ni el més publicitat pels mitjans, i precisament per això és tan necessari. Ni que només fos per compensar la maquinària del capitalisme. Ni que només fos per fer-nos dubtar. Un muntatge compromès i ben confegit que, precisament en una ciutat com la nostra, hauria de fer temporada.