Una de les alegries d’aquest 2018 (que no està sent, en general, un any gaire simpàtic) ha estat que el DespertaLab ha canviat de dates i ha deixat de coincidir amb el Festival Grec. I jo, feliç. Ho repeteixo com un lloro des de fa anys, però el DespertaLab és un dels cicles que espero amb més il·lusió al llarg de l’any, per la seva valentia, el seu risc, la seva originalitat i el seu compromís amb el teatre menys normatiu. I el fet de no haver de fer contorsionisme amb l’agenda per la confluència del Grec amb el DespertaLab m’ha fet molt feliç. Però anem al gra. El DespertaLab és un cicle d’espectacles sorgits d’una beca que atorguen la Nau Ivanow i la Sala Atrium. I Hàbitat (Doble penetració) ha estat el guanyador del primer premi d’enguany.
Hàbitat sorgeix d’un experiment dut a terme per Roger Torns. Torns, que no és nou en l’experimentació teatral i que ens té acostumats a espectacles complexos, arriscats i amb munió de personatges o línies argumentals (Soliloquejar amb algú, Elefant terrible) signa a Hàbitat el seu muntatge més rodó.
La base d’Hàbitat són sessions d’escriptura automàtica dirigida duta a terme per un grup d’intèrprets (dels quals només dos apareixen a l’espectacle). Amb aquests textos aparentment inconnexos, Torns ha construït una interessant dramatúrgia de personatges que es creuen, amb un element en comú, la necessitat d’atenció (potser d’amor?) i la incapacitat per fugir de la mirada aliena.
En escena, cinc intèrprets que es deixen la pell i suen literalment la samarreta per donar vida a personatges tan variats com un youtuber suïcida, una escriptora bloquejada, una noia que vol que la banyin o un estudiant que ha cremat la seva tesi doctoral sobre la poesia. Diana Gómez, Georgina Latre, Maria Hernàndez, Jaume Viñas i Rafa Delacroix fan una feina complicada i molt delicada, pràcticament sense sortir d’escena en cap moment, mantenint sense treva tota la intensitat i la implicació mentre fan servir els telèfons i altres elements tècnics. Van enganxar-me totalment.
L’espai escènic és el sisé personatge. Una mena de peixera, un espai que separa escenari i públic amb unes tires de plàstic transparent (potser un filtre d’instagram?) que dóna molt de joc i estableix una certa oposició entre ells, que fan, i nosaltres, que mirem. Que no podem deixar de mirar.
Encara trobem un seté personatge, els nostres telèfons mòbils. Que ningú aixequi la cella. Durant la funció d’Hàbitat tant el públic com els mateixos intèrprets podem fer fotografies, stories d’Instagram, directes, el que ens doni la gana. A més, tots els personatges tenen comptes d’Instagram (habitat.mar, habitat.carla, habitat.maria, habitat.jacob, habitat.pablo) on podem veure el que pengen ells en el mateix moment o (potser millor) un cop acabada la funció. Us enganyaria si us digués que no em vaig atabalar una mica amb el fet de tenir el mòbil i anar gravant i fent fotos. Ho vaig fer perquè volia entrar en el joc, però reconec que, al teatre, prefereixo tenir els cinc sentits a l’escena, i el mòbil em distreia (si voleu veure el resultat delirant del meu experiment podeu consultar l’stories del meu compte d’Instagram). Però si us preocupa que l’ús del mòbil de la resta sigui molest, ja us asseguro jo que no. En tot l’espectacle no en va sonar cap (perquè us en feu una idea, a l’estrena d’Èdip jo en vaig sentir dos) i la gent el va fer servir amb tanta gràcia i educació, amb la llum de les pantalles baixada i molt de respecte, que pràcticament ni te n’adonaves.
Hàbitat (doble penetració) planteja interrogants interessants sobre la vida després d’Instagram. Què vol dir estimar i ser estimat? Per què fem el que fem? És viable dur una vida equilibrada en exposició perpètua? Té cap sentit l’art a aquestes alçades del partit? Ens estem tornant tots una mica bojos? Què és la intimitat avui en dia? I ho fa amb una posada en escena moderna i arriscada que ens enganxa des del primer moment. Un nou exemple de com d’imprescindible és el DespertaLab al panorama de la ciutat.