Aquesta entrada és pràcticament una alerta a la població. A l’Àtic 22 tenen programada una perla, però només fins diumenge (i van estrenar ahir). Així que teniu literalment tres dies per anar-hi. I penso que seria una bona idea.
La dramaturga i directora Sílvia Navarro (94 minuts) revisa en aquest muntatge el mite d’Ifigènia en poc menys d’una hora i en forma de monòleg contemporani. Aquesta Ifigènia va en taxi per una ciutat que no cal dir perquè totes són la mateixa, estudia, es fa un Tinder per insistència materna i té el cap ple d’ocells.
En un escenari presidit per llibres oberts Cristina Martínez fa una autèntica demostració de força interpretativa amb aquest monòleg. Canta, recita, manipula titelles, balla, es mou, diu, mira, respira. I tot ho fa amb veritat. Una feina preciosa.
El text, per la seva part, fa una reivindicació compromesa dels outsiders, dels que, com Ifigènia, “moren” a mans dels poderosos, dels que manen, dels que decideixen què és normal. A Ifigènia en taxi aquestes forces no són els déus, ni els militars, sinó l’educació, els pares, la societat en general, les normes que ens apreten i ens demanen ajustar-nos a siluetes predibuixades, i a les que Ifigènia s’hi resisteix com pot.
Ifigènia en taxi és una d’aquelles adaptacions intel·ligents, modernes i interessants d’un clàssic grec que desperten la curiositat i permeten a les persones que temen el terme clàssic descobrir-los des d’una altra perspectiva o, directament, oblidar-ne l’origen i gaudir d’una bona història. Un muntatge que passa com un sospir (jo m’hauria quedat tres hores més amb la Ifigènia) i que passarà també com un sospir per la cartellera. No badeu!