Incendis

Vaig anar a veure Incendis per primera vegada molt poc després de la seva estrena, quan encara era “la nova del Broggi” i no havia adquirit el seu estatus de fenomen teatral a Barcelona. Però no havia escrit mai sobre ella. Somnis de teatre va nèixer al maig de 2012, dos o tres mesos després de veure-la, i sempre m’havia fet molta llàstima no haver escrit cap entrada sobre Incendis però, alhora, no volia escriure des del record llunyà. Quan van reestrenar-la la temporada següent no vaig voler repetir. El record era encara tendre i em feia por esguerrar-lo. En canvi, quan enguany es va anunciar el nou muntatge a la Biblioteca de Catalunya, no ho vaig dubtar. Havia arribat el moment de repetir amb Incendis i de poder, per fi, incloure-la al blog.

I no penseu que no em feia una mica de por. Tenia un record tan intens de la primera vegada, recolzada sobre la barana del primer amfiteatre del Romea contenint les llàgrimes i la respiració a l’escena que li prenen el fill a la Nawal, que patia per si el text no m’impactava igual la segona vegada. Incendis és una tragèdia d’estructura clàssica però, a més, conté un enigma que no convé desvelar però que, un cop l’has vist, ja no pots oblidar. El meu dubte era si el text conservaria la seva força un cop conegut el secret. I la sorprenent resposta és: sí.

I és que Incendis és un d’aquells petits miracles que succeeixen a les arts de tant en tant. Un text amb uns personatges completament inoblidables, amb una sensibilitat extrema però sense ser carrincló, descaradament tràgic però sense ser lacrimògen, compromés i polític però mai fàcil ni maniqueu. La primera vegada que veus Incendis els protagonistes són els germans Marwan i la seva recerca de la història familiar. La segona vegada que veus Incendis la protagonista és la Nawal i el seu dolor, el seu dolor de mare, de dona, d’èsser humà. El seu patiment i la seva força. El seu silenci.

La Biblioteca, (un cop recuperada la seva sorra) esdevé un escenari perfecte per a la història. La disposició de les grades i unes dimensions més reduïdes que les del Romea permeten una més gran proximitat amb el que passa a escena. (I si, com jo, aconseguiu estar a primera fila, l’impacte serà encara més gran.) Així, es pot veure la Clara Segura, la Màrcia Cisteró i el Julio Manrique plorar en més d’una escena, i gaudir de la subtilesa de les interpretacions de tot el repartiment. Un repartiment magnífic que funciona amb la força de la passió, i es deixa la pell sense quarter durant les tres hores de funció.

Incendis és una d’aquelles històries que en anglès denominen “greater than life“, més grans que la vida, una història que fascina, conmou i emociona sense remei perquè, mitjançant una tragèdia extrema, ens parla de nosaltres, de la família, la història, l’amor i la crueltat, de temes universals que no depenen del temps ni de l’espai. Una autèntica obra d’art que, senzillament, no es pot fer millor. Una joia.

Incendis – Autor: Wajdi Mouawad. Traductora: Cristina Genebat. Director: Oriol Broggi. Repartiment: Clara Segura, Julio Manrique, Carles Martínez, Màrcia Cisteró, Xavier Ricart, Xavier Ruano i Clàudia Font. Sala: Biblioteca de Catalunya. Data: 07/07/15. Fotografia: Bito Cels.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.