De Raquel Loscos, codramaturga de la Companyia Casa Real i autora de Vagas y maleantas, sempre m’ha frapat la seva capacitat per tractar temes seriosos i presentar històries amb molt de fons sense renunciar mai ni a l’humor ni a un cert surrealisme que és la seva marca de la casa. Els seus textos son sempre imprevisibles i bombollejants. I deixen un boníssim gust de boca.
Ishtar va ser un encàrrec pel Torneig de Dramatúrgia del festival Temporada Alta, cosa que el converteix en un d’aquests textos irrepresentables en el circuit regular: massa llarg per ser microteatre (40 minuts), massa curt per ser una obra. Malgrat això, dilluns passat vam poder gaudir de la seva lectura dramatitzada gràcies al VI Cicle de Lectures Dramatitzades que organitza l’AADPC, AISGE i Fundació Romea.
Tot i que seria més encertat parlar de semimuntat que de lectura dramatitzada, ja que la directora, Rocío Manzano, amb la complicitat de les actrius Angelina Llongueras i Laura Vila Kremer, va oferir-nos una peça amb moviment en la qual, malgrat que les actrius llegien el text, que duien a la mà, també realitzaven accions, es movien per l’espai i bàsicament, interpretaven els personatges més enllà del que s’espera en una típica lectura a un faristol. Una feina excel·lent en tots els sentits que va connectar-nos encara més amb el que ens explicaven.
La història gira entorn dues desconegudes que es coneixen de nit a un descampat inhòspit on només encenen un fanal de cada dos (encara que tots funcionen) perquè els que manen no consideren que la seguretat de les que passen per allà sigui important. Les dues dones surten de treballar, una és senyora de la neteja, l’altra, auxiliar d’infermeria. La segona té por, la primera, no. Però és que la primera guarda un secret magnífic: és una poderosa deessa.
Ishtar parla de la por que patim les dones a les nits als descampats, de les feines de cures (que acostumem a fer les dones), d’autoestima, de poder, de sororitat, de venjança… sota l’aparença innocent d’una comèdia de fantasia s’amaga un potent discurs feminista i reivindicatiu que, com aquell xarop de la Mary Poppins, fa el seu efecte malgrat ens l’empassem amb un somriure. Teatre transformador del de debó.