It don’t worry me

Com llegim un espectacle? Aquesta és, potser, la pregunta central d‘It don’t worry me, la darrera proposta que la companyia La Ruta 40 ha decidit portar a l’Espai Lliure durant aquests mesos en que el teatre els ha cedit la programació de la sala. I la pregunta, com us podeu imaginar, no és ni senzilla ni innocent.

I menys encara per algú com servidora, que porta ja més de set anys mirant i explicant propostes escèniques. Però, òbviament, tots els espectadors, tots els ulls que miren un escenari estan sempre interpretant el que veuen i ho fan, com no pot ser d’una altra manera, des del seu coneixement, la seva història i els seus prejudicis. Veiem el que volem veure, ho llegim amb les nostres eines i ho interpretem com bonament podem. Aquesta és la realitat. I amb això juguen la companyia catalana Atresbandes i el duo Bertrand Lesca i Nasi Voutsas que col·laboren per primera vegada per oferir-nos una proposta que juga amb l’humor per posar-nos un mirall davant els ulls i, ja de pas, explorar conceptes com la creació artística i la correcció política.

En escena Bertrand Lesca i Albert Pérez Hidalgo narren amb el to monòton de les retransmissions de ciclisme (aquí parlen els meus referents) tot el que ells mateixos van fent. Ho fan com si es veiessin des de fora, narrant el que veuen intentant no fer inferències, no «pensar de més», però afegint una capa d’interpretació que dota de sentit gestos i moviments que, d’una altra manera cada persona del públic interpretaria a la seva manera. La seva feina és complicadíssima. El cos va per una banda, mentre que la veu va per una altra, mantenint en tot moment la distància entre el cos que actua i la veu que narra, com si no pertanyessin als mateixos individus. Més endavant, tornarem a analitzar tot el que hem vist buscant un sentit més enllà. Referents, inferències i metàfores més o menys encertades, més o menys allunyades, que ens demostraran les palles mentals (perdoneu l’expressió) que podem arribar a fer-nos com espectadors (i crítics). En aquest  moment entrarà en joc la resta del repartiment, Mònica Almirall, Miquel Segovia i Nasi Voutsas, en un col·loqui surrealista on la correcció política és al centre del discurs. Tot això, salpicat d’una ironia i un humor constants dirigits endins i enfora, cap als creadors i cap al públic, que esdevenim còmplices del procés creatiu.

It don’t worry me és divertida, intel·ligent, gamberra i reflexiva. Un còctel explosiu, entretingut, diferent i provocador que resulta irresistible. Una proposta de luxe per tancar l’encertada i interessant programació que ens ha ofert aquests mesos La Ruta 40. Tant de bo aquesta idea de cedir l’Espai Lliure a companyies tingui continuïtat en les properes temporades.

It don’t worry me
Un espectacle d’Atresbandes, Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Intèrprets: Mònica Almirall, Bertrand Lesca, Miquel Segovia, Albert Pérez Hidalgo i Nasi Voutsas i Edward Fortes (traducció). Il·luminació: Ana Rovira. Vestuari: Adriana Parra. Producció executiva: Hattie Gregory. I els equips del Teatre Lliure. Coproducció: Atresbandes, Bertrand Lesca i Nasi Voutsas, amb el suport de l’Arts Council England (el Regne Unit), el Festival de Otoño (Madrid), el Centre Cívic Navas (Barcelona), el Battersea Arts Centre (Londres), el HOME (Manchester), el Farnham Maltings (Farnham), l’Institut del Teatre (Barcelona) i Graner Centre de Creació.
Sala: Espai Lliure. Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 16/01/2020. Fotografia: (c) Richard Perryman.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada