Jacuzzi - (c) Roser Blanch

Si la primera vegada que vaig trepitjar la Sala Flyhard l’any 2012 m’haguessin dit que al cap dels anys hi veuria un musical m’hauria posat a riure. Jacuzzi és sense cap mena de dubte l’obra de teatre musical de format més petit que he vist mai i m’ha confirmat una cosa important: encara que Broadway, el West End o la Gran Vía insinúin el contrari, en temes de musical, la mida no importa (sempre que es faci bé).

I Jacuzzi ho fa molt bé, perquè sap molt bé què vol fer. Jacuzzi és un musical però també és una farsa, una farsa que podria semblar política però que més aviat jo definiria com un retrat poc amable del món en que vivim. Un retrat que, com la realitat mateixa en els darrers temps, fuig de matisos i aposta per la traç gruixut i l’astracanada, però amb aquell fons de veritat que fa que ens belluguem a la cadira.

La protagonista de la història és una política d’esquerres que té una relació amorosa, que porta en secret, amb la cap de campanya del seu rival a les eleccions, un polític conservador. Un secret que cal guardar, no perquè la relació sigui entre dues dones, sinó perquè els votants progressistes de la protagonista no entendrien que se n’anés al llit amb l’enemic. El problema és que a casa hi ha un paleta instal·lant un jacuzzi i, clar, ja se sap que, en matèria de secrets, tres son multitud.

La base de l’èxit Jacuzzi és un repartiment que funciona com un mecanisme ben greixat. D’una banda, tenim Laia Alsina Riera, que interpreta la cap de campanya, una «pija» filla de papà que sota la seva aparença rosa fúcsia amaga unes idees força retorçades, de l’altra, Oriol Guinart, que interpreta tres papers divertidíssims i personifica la «retranca» i, per tancar el cercle, Antònia Jaume, la política insegura que només vol estar tranquil·la, però que sempre està a mig minut de perdre el cap. Interpretativament, tots tres demostren un increïble talent per la comèdia i la farsa, que saben portar al límit establint una gran complicitat amb el públic. Musicalment, canten sense micro sobre música gravada (signada per Clara Peya), perquè les dimensions reduïdes de la Flyhard no permeten microfonar sense que el conjunt quedi estrany, i això té molt més mèrit del que sembla, perquè obliga a treballar sense retorn de veu, confiant bàsicament en la pròpia eina i en els companys, tasca que tots tres superen amb nota.

El text i la direcció de Marc Rosich dibuixen el perfil de la bona astracanada, la que camina per la fina línia que separa la farsa de la broma gratuïta, que porta els personatges i les situacions al límit però sense entregar-se a la facilitat o l’escalada de poder. No és fàcil.

Jacuzzi és teatre per passar una bona estona, per riure del món i de nosaltres mateixos i per desconnectar, encara que només sigui durant 90 minuts d’una realitat cada cop més asfixiant. Com més gran em faig més valoro la gent que sap fer-me riure. Us asseguro que no hi ha res més important.

Jacuzzi. Un musical electoral.

Text i direcció: Marc Rosich. Música original: Clara Peya. Repartiment: Laia Alsina Riera, Oriol Guinart i Antònia Jaume. Ajudantia de direcció: Jordi Centelles. Escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Joana Martí. Disseny d’il·luminació i espai sonor: Xavi Gardés. Coach de cant: Mariona Castillo. Moviment: Roberto G. Alonso. Enregistrament de la banda sonora: Estudi BeatGarden (piano, Clara Peya; baix elèctric, Vic Moliner; bateria, Andreu Moreno i guitarra elèctrica, Pau Romero). Imatge: Roser Blanch. Producció executiva: Sergio Matamala, Clara Cols i Roser Blanch. Comunicació i xarxes: Eli Riera. Administració: Mario Berlinches i Sergio Matamala. Premsa: Clara Cols. Distribució: Elisenda Riera. Cap tècnic de sala: Xavi Gardés. Una producció de Flyhard Produccions S.L. amb el suport de: ICUB – Institut de Cultura de Barcelona, ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals, Gramona i Llibreria Montseny.

Sala: Sala Flyhard. Data: 14/06/2019. Fotografia: (c) Roser Blanch.

Comparteix aquesta entrada a: