No soc gaire de futbol (no en soc gens) però hi ha una expressió que, en aquest cas, em va al pèl per definir el més nou d’Agrupación Señor Serrano: “fin de ciclo”.
I és que Kingdom sembla ben bé això. Una peça de transició. Un espectacle en el que s’endevina un cert esgotament per part dels seus creadors. Un esgotament contra el que han intentat lluitar modificant el llenguatge però, malauradament, penso que la cosa no ha acabat de quallar.
Prescindeixen els Serrano per primera vegada dels seus ninos (ni ossets de sucre, ni figuretes d’animals, ni vaquers…) i els substitueixen per humans. Homes de carn i ossos. I, en fer-ho, modifiquen el seu llenguatge més que no voldrien, i la genialitat del seu cinema en directe acaba convertida en una successió de posar papers (amb requadres de croma, això sí) sobre la taula i amagar-se darrere plantes amb vaporitzadors d’aigua.
Però el principal problema de Kingdom el trobem a la dramatúrgia. Els Serrano ens tenen acostumats a històries que es despleguen en espiral i van saltant de tema, de vegades de manera força aleatòria, per anar teixint un nucli de veritat/mentida que estructura el discurs. Aquest discurs polièdric i una mica boig al que estem acostumats els ha quedat monolític, repetitiu i aplatanat (perdoneu l’acudit) a Kingdom, que no aconsegueix passar de l’afirmació que el capitalisme és com King Kong i que el capitalisme domina el món. De fet, ni tan sols sembla que hagin volgut dur fins les darreres conseqüències l’altra afirmació que en podem treure, que el capitalisme, que és com King Kong, és un espectacle testosterònic. Només la haka maorí que veiem al final (un cop més, repetitiva i massa llarga) sembla voler reblar el clau d’aquesta afirmació. Però es queda una mica en foc d’encenalls.
D’altra banda el repartiment, malgrat la seva entrega i la seva bona feina (amb menció especial per Wang Ping-Hsiang, un robaescenes de manual) no va aconseguir fer-me oblidar Àlex Serrano i Pau Palacios. Hi ha quelcom en com fan el que fan aquests dos que forma part de la marca Señor Serrano, i jo vaig trobar-ho a faltar.
Queda malament dir-ho, però em va agradar molt més el work in progress que vaig veure d’aquest espectacle fa més d’un any que el resultat final. També és cert que el plantejament era més clàssicament Serrano i s’hi endevinava certa repetició. I per això entenc el canvi de rumb.
Kingdom és un primer pas d’un nou camí, una recerca en un llenguatge que és tan propi, únic i original que modificar-lo genera desequilibris. És el que té inventar-se. És el que té crear. Per tant, cal aplaudir el desig de no quedar-se a viure en un format i passar-se la vida fent una vegada i una altra la mateixa obra amb els mateixos elements. Cal agrair i aplaudir el risc.
Jo ho agraeixo.
Estamos bien.