Kosmopolis 2013 – Bolaño a escena

Em vaig mirar el programa del Kosmopolis d’enguany una mica per costum. Sempre me’l miro, més d’un any (i més de dos) m’hi he deixat caure, però confesso que és una d’aquelles cites culturals de Barcelona que no m’acaben de fer el pes. Sempre acabo tenint la sensació que tot plegat no està ben muntat, que falta organització i sobra “pose” que les idees acostumen a ser bones però l’execució no sempre ho és tant. Malgrat tot, quan vaig veure el títol de l’activitat de dijous a la tarda “Àlex Rigola, Pablo Ley, Joan Carreras, Andreu Benito – Bolaño a escena – lectura dramatitzada i debat” vaig comprar entrades immediatament. El resultat final va ser l’esperat: una gran idea amb una execució discutible (des del punt de vista de la organització).

Tot i que segons el programa havíem de començar a les 20.30, Joan Carreras i Andreu Benito no van sortir a escena fins les 21.00. Això sí, l’espera va valdre la pena. La seva lectura dramatitzada d’El policía de las ratas de Roberto Bolaño, amb una posada en escena que recordava la primera part del mític muntatge 2666, va ser una autèntica delícia. Ho va dir Rigola més tard i és totalment cert: Bolaño fa poesia quan fa prosa. Els seus textos llegits en veu alta (i per dos actors de la talla de Carreras i Benito) tenen la capacitat de transportar-te a la seva realitat. En la meva opinió, i tenint en compte que bona part del Kosmopolis d’enguany gira entorn a l’homenatge a Roberto Bolaño, aquesta lectura hauria d’haver tingut entitat pròpia a part de la xerrada d’Àlex Rigola i Pablo Ley. Haurien d’haver estat dues activitats separades o haurien hagut de gaudir de més temps perquè en les dues hores (en realitat una i mitja, degut al retard) era impossible complir amb la promesa del programa: lectura dramatitzada + explicació del procés de teatralització de 2666.

Un cop acabada la lectura i passats 10 minuts de descans perquè la gent es pogués recuperar de l’emoció, Àlex Rigola i Pablo Ley van començar a parlar de 2666. Per mi, una de les millors coses que ens van regalar va ser la impressionant col·lecció de fotografies de tota l’obra que van anar passant. Vaig tenir la sort de poder veure aquell muntatge al Grec de 2007. Aleshores jo estava començant a anar al teatre més assíduament (molt menys que ara, però) i 2666 va resultar quelcom iniciàtic per mi. Veure aquelles fotografies em va permetre recordar totes les emocions que vaig experimentar aquella tarda al Teatre Lliure i, només per això, ja va valdre la pena. Però jo en volia més, molt més, volia dades, anècdotes, informació, emocions, sensacions, volia saber-ho tot, volia que l’Àlex Rigola i el Pablo Ley poguessin divagar sense haver de mirar el rellotge. Però resulta que a les 22.30 hi havia programada una altra activitat a la mateixa sala, així que ens van fer fora a cuita-corrents 35 minuts després que comencés la xerrada. Sense temps per a aprofundir en absolutament res. Amb una sensació de frustració força important, la veritat.

Tant debó que algú reculli la idea original de la xerrada i proporcioni un espai on poder continuar amb ella. Crec que molts dels que vam assistir-hi n’estaríem encantats.

Cap voluntari a la sala?

Fotografia: Fotografia de CCCB/Carlos Cazurro

Comparteix aquesta entrada a:

3 Comments

  1. l 16/03/2013 at 18:21

    Totalment d'acord amb tu, crec que tindrien que haver-ho fet per separat, ja que la xerrada del Rigola i del Pablo Ley va anar molt a corre-cuita sobretot al final i hagués estat be profunditzar una mica mes. El que em va agradar molt va ser el arxiu de fotos de l'espectacle una passada…

    Reply
  2. Gema Moraleda 16/03/2013 at 18:23

    Sí, ja que estem algú també podria animar-se a fer una expo / llibre / àlbum digital amb aquelles fotografies…

    Reply
  3. Pingback: El policía de las ratas - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.