Servidora fa molts anys que procura no perdre’s cap muntatge de Jordi Casanovas i el motiu és ben senzill: m’agrada com escriu. Els seus textos sempre són interessants, intel·ligents, ben confegits i mai no tenen forats, i això és quelcom que agraeixo.
La dansa de la venjança té tots aquest ingredients i un de regal pels seguidors de Casanovas de tota la vida: aquell to de thriller d’Un home amb ulleres de pasta o Les millors ocasions, aquella tensió que et fa estar agafat a la cadira i clavar-hi les ungles. La diferència és que aquesta vegada el terror sorgeix d’una situació que tots reconeixem com real, potser massa i tot.
L’acció ens situa en un pis on una dona acabada de separar torna a recollir la seva roba pensant que no hi trobarà el seu ex marit. Però l’ex marit hi és i no pensa deixar-la marxar tant fàcilment. Ell és un maltractador tot i no haver pegat mai la seva dona. La seva arma és tan mortífera com invisible: és un maltractador psicològic.
El text dibuixa amb una precisió i un encert impressionant el ritme, el contingut i la cadència d’una bronca amb una persona d’aquestes característiques: les mentides, la victimització, la crueltat, els silencis, la llum de gas. Pablo Derqui, especialista en aquesta mena de personatges, interpreta a la perfecció a aquest marit que semblaria perfecte si no fes venir ganes d’escanyar-lo des de la primera rèplica. Laia Marull, per la seva part, interpreta la dona que ha aconseguit recuperar-se del maltractament i que intenta refer la seva vida. Una dona que ha après que l’única manera de guanyar una partida així consisteix en no jugar o jugar a fons.
Pere Riera signa una direcció sòbria, amb una posada en escena fosca presidida per un arbre mort, com la relació d’ells dos, i que aprofita al màxim la capacitat per a la contenció dels seus dos intèrprets.
La dansa de la venjança reflecteix la dificultat que tenen les víctimes de violència psicològica per reconèixer, denunciar i demostrar el maltractament que reben. Una situació tan habitual com desesperant, igual de cruel que la violència física i tant o més incompresa. Un muntatge que et fa estar tota l’estona amb l’ai al cor.