La desaparició de Wendy ha estat, finalment, el text triat per la Sala Beckett per inaugurar la nova (i magnífica) sala de Poble Nou. El fet que Benet i Jornet hagi estat clau en el relleu generacional de la dramatúrgia catalana i que l’any passat anunciés que està malalt d’Alzheimer segur que ha pesat en aquesta decisió, però, vés per on, de tota la seva producció ha estat aquest i no un altre el responsable d’obrir les portes de la Sala de Baix per primera vegada. I penso que amb molt bon criteri.
La desaparició de Wendy és la peça més única de l’obra de Benet i Jornet. En ella, l’autor fuig del realisme i el costumisme cap a territoris onírics i, un cop allà, despulla completament la seva ànima i es mostra com un ésser fràgil i desubicat. Un home-nen que no encaixa en el món perquè no en coneix les regles (ni li interessen), que es refugia en la infància, la ficció i el teatre perquè son l’únic lloc on se sent còmode, feliç i acceptat. Un text ple de reminiscències i d’idees enfilades en una trama senzilla però amb una narració complexa que el director, un inspirat Oriol Broggi, ha farcit encara més de referències a la biografia de l’autor (homenatge a West Side Story inclòs, per dir-ne un).
En escena trobem un teatret que reprodueix a mida humana aquells de cartró amb què juguen els nens, però Broggi aprofita tot l’espai que li ofereix la sala per desenvolupar les escenes i utilitza tot el coneixement sobre projeccions i mapping adquirit en treballs anteriors per crear l’espai de somni que demana el text, aquesta mena de representació del subconscient del protagonista on tan fàcil és endinsar-se en una pel·lícula de Disney com veure picar l’ullet a Samuel Beckett. Sembla que el text de Benet i Jornet encaixa a la perfecció amb la sensibilitat estètica que darrerament està explorant Broggi i, en aquest cas, la unió de totes dues coses funciona i es complementa de manera indiscutible.
Un repartiment entregat dóna vida a personatges de conte amb motivacions ben humanes, actors de teatre infantil que representen personatges que viuen a la ment del protagonista i que són, en si mateixos, metàfores de la vida quotidiana i familiar de l’autor. (Sona complicat, però no ho és pas tant, creieu-me.) Entre ells hi destaca un Xavier Ripoll amb el cap als núvols i aquella innocència insolent que només els nens i els bojos poden mostrar, i una divertida Mar del Hoyo, que interpreta una germanastra de la Ventafocs que vol compartir la seva visió dels fets i rentar la seva imatge.
La desaparició de Wendy és un muntatge ple d’idees i imatges evocadores, un cant als inadaptats d’aquest món que no sabem ben bé què fer-ne de les normes socials i trobem consol en la fantasia i la ficció. Una història que no demana tant pensar com deixar-se endur per la corrent del somni i arribar, potser, a noves platges de l’inconscient. Un treball, en fi, per viure i somniar.