La fortuna de Sílvia

Sobta pensar que La fortuna de Sílvia s’escribís l’any 1947. I no només per la lúcida visió que ofereix sobre la barbàrie de la Segona Guerra Mundial o les modernes idees que expresa la protagonista al llarg de tot el text, sinó per la força dels seus papers femenins. Les dones de La fortuna de Sílvia expresen una fortalesa, una intel·ligència i una dignitat que ja la voldrien molts personatges femenins escrits fa quatre dies i, només per això, cal aplaudir la tria d’aquest text per a la seva representació a la Sala Petita del Nacional.

Ara bé, aquesta visió tan moderna per 1947 esdevé un pèl tronada a 2016. El to moralista i aquesta idea tan carrinclona que els rics són dolents i els pobres purs de cor resulten poc interessants a aquestes alçades, encara més quan constitueixen el nucli d’un text discursiu i molt literari, que resulta una mica encotillat a l’hora de ser dit (especialment a la primera part).

Tan encotillat com el gruix de les interpretacions, que es desenvolupen, en general, en un to afectat. Romàntic i cursi el fill, Albert Baró, excessiu i histriònic el veí, Pep Munné, estirada la germana, Muntsa Alcañiz, i freda i impertèrrita la protagonista, Laura Conejero, que, en la seva virtud desapassionada acaba resultant, fins i tot, un punt repel·lent. Anna Alarcón, per la seva part, aprofita el màxim el fet que el seu personatge és l’únic que evoluciona i canvia al llarg del text i ens regala la interpretació més orgànica, juntament amb Berta Giraut, que demostra que una bona criada gairebé sense text pot acabar robant l’escena.

Amb un escenari en forma de t que apropa el públic a l’acció gràcies a la passarel·la central, alguns problemes de volum (que segurament s’aniran ajustant un cop passada l’estrena) i una escenografia massa nova pel que ens dibuixa el text, La fortuna de Sílvia conté, malgrat tot, parlaments molt bells, idees interessants i moments màgics. Una peça clàssica amb la que, potser, es podia haver arriscat més.

 

La fortuna de Sílvia

Autor: Josep Maria de Sagarra. Dramatúrgia i direcció: Jordi Prat i Coll. Text editat: Arola Editors i TNC. Repartiment: Anna Alarcón, Muntsa Alcañiz, Albert Baró, Laura Conejero, Berta Giraut i Pep Munné. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: David Bofarull. So: Lucas Ariel Vallejos. Projeccions: Alfonso Ferri. Ajudant de direcció: Ester Villamor. Ajudant d’escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant de vestuari: Laura García. Ajudant de projeccions: Laia Tubio. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Teatres en Xarxa.

Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala Petita. Data: 29/11/2016. Fotografia: (c) David Ruano/TNC.

 

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.