La mare

Aquest any Focus ha decidit posar l’autor francès Florian Zeller d’actualitat. Si fa pocs mesos teníem El padre al Romea (obra que jo em vaig perdre voluntàriament) ara tenim aquí La mare, peça amb la que conforma un díptic i que, segons m’han dit els que sí van veure El padre, comparteix molts trets.

La mare presenta la història d’una dona atrapada en la seva malaltia mental i, per a fer-ho, Zeller utilitza la tècnica que en anglès anomenen de l’unreliable narrator, és a dir, que és la mateixa mare qui explica el relat i, com que ella té un problema de percepció, elabora una història que no podem estar segurs que coincideixi amb la realitat dels fets.

Aquesta mare del títol no ha superat el fet que el seu fill adult hagi marxat de casa per viure la seva vida en parella. En el seu relat es barreja la sensació de buidor ara que ja no pot exercir de mare d’un nen, la frustració de veure que, pel camí, ha perdut el seu marit i el seu matrimoni, un cert desig carnal envers el seu nen (que aixequi la mà qui no conegui almenys a una mare secretament enamorada del seu fill mascle, especialment si és l’únic) i un cert egoisme que l’empeny a destrossar el que calgui (fins i tot a si mateixa) per aconseguir el seu objectiu, que no és altre que el fill deixi aquesta noia i torni a casa a donar sentit a la seva vida. Tot això narrat en forma d’espiral descendent on les escenes es succeeixen pràcticament idèntiques sense que mai no arribem a saber si alguna d’elles és real, si totes són fantasies de la mare o, fins i tot, si aquesta família existeix.

Sobre l’escenari, una Emma Vilarasau que fa el de sempre des del primer minut amb una intensitat en molts moments excessiva i un repartiment que es limita a donar suport a la seva interpretació, també gràcies al fet que el text no dibuixa en absolut els seus personatges i, per tant, no podem arribar a saber gaire res d’ells ni empatitzar amb els seus problemes.

En canvi, sí que cal dir que la posada en escena d’Andrés Lima, amb dos finestres bessones i un bon joc de llums, ajudava a què no ens perdéssim en el laberint de la història i eren la única nota de dinamisme per a un text més aviat feixuc que depèn totalment que el públic ompli els buits constants que deixa l’autor.

M’agradaria, per una vegada, veure Emma Vilarasau fora de la seva zona de confort. Amb La mare tampoc no ho he aconseguit. Ho seguiré intentant.

 

La mare

Autor: Florian Zeller. Traducció: Ernest Riera. Direcció: Andrés Lima. Repartiment: Emma Vilarasau, Pep Pla, Òscar Castellví i Ester Cort. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: David Bofarull. Banda sonora: Jaume Manresa. Espai sonor: Àlex Polls. Ajudant de direcció: Ester Nadal. Ajudant d’escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Producció: La Villarroel. Direcció de producció: Amparo Martínez. Producció executiva: Maite Pijuan. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Regidora/sastressa: Silvia Domingo. Cap tècnic de La Villarroel: Jaume Feixas. Construcció escenografia: Arts-cenics escenografia. Confecció vestuari: Goretti.

Sala: La Villarroel. Data: 06/02/2017. Fotografia: (c) ??? .

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.