La nostra parcel·la

Abans de començar amb aquesta crítica, és obligat parlar del «tema». Espero de tot cor que totes estigueu passant aquest confinament de la millor manera possible, malgrat les circumstàncies, i, sobretot, que tant vosaltres com els vostres éssers estimats estigueu bé de salut. Sigui com sigui, us envio a totes una gran abraçada virtual (les úniques permeses aquests dies) i tots els ànims. Cuideu-vos molt. Això acabarà i, quan acabi, serà millor que ens trobi amb forces.

Dit això, la setmana abans del tancament dels teatres jo vaig ser una d’aquelles persones que va apurar fins el final. Sé que totes tindreu una opinió sobre el meu comportament, hi haurà qui pensi que vaig ser una inconscient i qui opini que vaig fer bé. Ja us avanço que no entraré en cap debat d’aquest tipus. Vaig fer el que em va semblar millor amb la informació que tenia, tenint en compte que no formo part de cap grup de risc i que, a sobre, treballo a casa (amb la qual cosa podríem dir que passo confinada la major part del temps, en general).

El cas és que vaig ser una de les poques persones que vaig veure la (de moment) única funció del més nou de Lara Díez, que va estrenar-se a l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc el passat 13 de març: La nostra parcel·la. Val a dir que va ser una estrena accidentada, malgrat que no pels motius que es podrien esperar. A poc menys de 15 minuts del final, una persona del públic va patir una indisposició (no relacionada amb el coronavirus) que va obligar a evacuar l’Espai Lliure mentre arribava l’ambulància. Després d’uns 20 minuts de parada, Judit Farrés i Marta Marco, les dues intèrprets del muntatge, van tornar a escena amb la mateixa força que abans de l’incident. La seva professionalitat, així com la de tot l’equip artístic del muntatge i tècnic del Lliure, va ser absoluta, tot va transcórrer amb calma i sense cap problema, així que vagi per endavant tot el meu reconeixement, admiració i agraïment. Mantenir la tranquil·litat precisament aquell dimecres d’abans de tot va ser un acte, sobretot, de generositat. Gràcies.

Però parlem de teatre d’una vegada, que per això hem vingut, oi?

La nostra parcel·la completa la trilogia formada per Les oblidades i Omplint el buit amb la que Lara Díez ha creat un tríptic format per universos tancats on trobem sempre dues dones que hi han arribat sense saber gaire com ni per què. En aquest cas, els dos personatges han estat «abduïts» de la seva vida «habitual» i es troben tancades en un lloc on no hi ha literalment res a fer (una situació que ara resulta una mica més familiar que abans, oi?). En aquestes circumstàncies, aquestes dues desconegudes es veuen obligades, en primer lloc, a conviure i, poc a poc, a intentar trobar un sentit a la seva existència.

La metàfora evoluciona fins a fer una repassada a tot allò que fem a la vida: treballar, desconnectar, follar, buscar la transcendència, però també als sistemes d’organització política, el totalitarisme, l’anarquia, la democràcia… Tot això amb senzillesa i sense discursos grandiloqüents, fent bona la dita de «mostra-ho, no ho diguis» i sempre amb aquell toc d’humor fi que tan bé domina Lara Díez en els seus muntatges, un humor que ratlla el surrealisme però sempre amb càrregues de profunditat.

En un espai delimitat per un requadre de fusta i sobre un terra de suro, Marta Marco i Judit Farrés només es tenen a elles mateixes per mostrar-nos ho tot. Cap utilleria, només un joc de llums (gran feina de Cube.bz) i un interessant espai sonor (signat per la mateixa Farrés i Efrén Bellostes). Així, la seva interpretació ho és tot i se’n surten amb nota. Els seus personatges passen per totes les emocions, i tant Marco com Farrés saben donar el toc just de seriositat, humor o farsa segons el moment per mantenir-nos enganxats a l’acció, amb un direcció ben dibuixada per la mateixa Díez.

La nostra parcel·la ha de tornar als escenaris quan passi el confinament. No només perquè és un muntatge interessant i ben confegit, signat per una de les dramaturgues més interessants de la nova fornada, sinó perquè, sense pretendre-ho, ha esdevingut de màxima actualitat. Després de tots aquests dies tancats replantejant-nos què fem en el nostre dia a dia, aquesta visió sobre l’existència serà més pertinent que mai, i ens arrencarà, segur, un somriure.

La nostra parcel·la
Text i direcció: Lara Díez Quintanilla. Intèrprets: Judit Farrés i Marta Marco. Escenografia i il·luminació: Cube.bz. Vestuari: Catou Verdier. Espai sonor: Judit Farrés i Efrén Bellostes. Direcció de moviment i coreografia: Fàtima Campos. Ajudant de direcció: Ramon Bonvehí. Producció: Teatre Lliure.
Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Espai Lliure. Data: 11/03/2020. Fotografia: (c) Sílvia Poch.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada