La Perruca - (c) Lara Pascual

De vegades, tendim a pensar que els nens viuen en una altra dimensió, separats de nosaltres, els grans, en un estadi previ d’innocència perpètua, sense cap mena de conflicte. Això, és clar, és una idealització molt ingènua creada perquè els adults visquin la fantasia que els nens són invulnerables i essencialment bons, però el cert és que en el món dels nens existeixen el dolor, la maldat i les contradiccions exactament igual que al nostre i, cada vegada que no afrontem amb ells temes complicats, estem abonant el terreny perquè hi arrelin sense qüestionament els prejudicis i les idees simplistes que impregnen l’ambient.

Educar és un bon merder, per això muntatges com La Perruca, de Nus Teatre, un espectable per a nens a partir de 6 anys que aborda el tema del gènere en un sentit ampli, són tan necessaris.

La Perruca explica la història del Luca, un nen a qui li agrada portar el cabell llarg i que, el dia que la seva mare li talla perquè “sembla una nena”, acaba anant a classe amb una perruca. Això el convertirà en diana de les burles dels seus companys, farà aflorar els prejudicis i la poca traça dels adults i posarà sobre la taula tota mena d’estereotips relacionats amb l’aspecte físic, el sexe i el gènere.

Els intèrprets del muntatge, Mireia Scatti i Miquel Simó, treballen amb eines de clown per construir dos personatges, la Tinta i el Tóner, dos pallassos que donaran vida a tots els personatges de la història del Luca. La seva empatia amb els nens i la seva bona feina aconsegueixen posar-se a la butxaca tota la platea (petits i grans) en qüestió de minuts. En gairebé 2 hores de muntatge amb una gran part de participació del públic, el silenci que hi havia a sala ja el compraria jo en moltes obres d’adults.

L’espectacle el completava Magalí Permanyer, que interpretava el paper d’una geni del temps que podia fer anar endavant i enrere la història. I és que La Perruca és un espectacle de teatre-fòrum, una proposta en la que el públic pot intervenir per canviar el relat. En aquest cas, l’objectiu després de veure el que li passa al Luca quan va a l’escola amb la perruca era aconseguir que companys i adults es comportessin d’una manera més empàtica i comprensiva. Per aconseguir-ho, el geni del temps parla amb el públic, fa preguntes i convida a algunes persones, sobretot criatures, a pujar a l’escenari i interactuar amb els personatges per intentar canviar els esdeveniments. Aquestes interaccions, on els intèrprets fan improvisació per respondre a la nova situació, demostren com de difícil és canviar les opinions de les persones o escapar de la inèrcia d’una situació, i resulten molt més potents que una senzilla disputa teòrica on tots sempre imaginem que no cauríem en cap parany i fariem les coses bé.

Personalment, em va resultar molt interessant i engrescador veure una sala amb potser una cinquantena de nens molt implicats en la història, amb idees molt interessants sobre el que estava passant i amb ganes de participar. Les seves propostes, les seves respostes i, sobretot, la seva actitut d’escolta em van confirmar que aquest format permet obrir debats complicats d’una manera pràctica, gens dogmàtica i molt oberta.

La Perruca és un espectacle divertit, interessant i que convida a la reflexió no només als nens i nenes sinó també als adults que els acompanyen (o que no tenen criatures, com jo mateixa). En una societat cada vegada més intolerant, com és la nostra, aquests espais segurs on abordar temes complexos sense tractar els nens com si fossin de vidre o, senzillament, imbècils són completament imprescindibles. 

La perruca

Dramatúrgia: Cristina Cordero. Continguts: Andrea Calsamiglia i Magalí Permanyer. Direcció: Rocío Manzano. Repartiment: Mireia Scatti i Miquel Simó. Dinamització:  Magalí Permanyer. Escenografia: Agustín Santoyo. Vestuari: Cinta Moreno. Fotografia i vídeo: Irene Colell i Lara M. Pascual.

Sala: Centre Cívic Can Felipa. Data: 23/03/2019. Fotografia: (c) Lara M. Pascual.