La tendresa

Crec que el més honest és començar aquesta entrada dient dues coses: una, em fa moltíssima mandra, mandra infinita, escriure sobre aquest muntatge; dues, segurament jo no sóc públic per aquesta mena de muntatges, però us juro que no hi hauria anat si no m’haguessin dit un tou de vegades que aquest muntatge ho va petar a Madrid. Em van fer venir curiositat, la veritat.

Però, francament, hauria hagut de fer cas a aquella veueta que sonava al fons del meu cervell que em deia que em quedés a casa llegint, perquè la veritat és que aquesta comèdia que la promoció ven com a “intel·ligent i enginyosa” em va avorrir terriblement durant les seves gairebé dues hores. I em va avorrir precisament perquè li manquen aquestes dues coses de les que treu pit: intel·ligència i enginy.

El joc que proposa Alfredo Sanzol sembla, a priori, interessant: jugar amb l’estil i els llocs comuns de les comèdies de Shakespeare, màgia, travestimentos, amors no correspostos, lluita de sexes, etc., per fer una comèdia ara. El problema és que es queda atrapat en la forma i, si parlem d’estereotips, crec que fins i tot en alguns moments resulta més antic que el mateix Shakespeare. Així, La tendresa acaba esdevenint una concatenació d’acudits suats i gastats sobre homes, dones i homosexualitat, que faria les delícies de qualsevol sala de festes del Paral·lel dels anys 60. Les idees bàsiques serien: els homes són una mena de nens grans incapaços de gestionar els seus sentiments, les dones que volen realitzar-se com a persones són uns éssers perversos que només volen acabar amb els homes, l’homosexualitat és quelcom que fa entre por i fàstic i que, en qualsevol cas, precisa una consulta mèdica, l’amor (o, més aviat, la luxúria) és un estat d’atontament que ens fa oblidar qualsevol lògica o racionalitat. Res que no haguem vist i sentit un milió de vegades abans. Cap acudit mitjanament intel·ligent i molta sal grossa. Això sí, amb la coartada de Shakespeare com per fer-nos creure que tot plegat és una cosa ben intel·lectual. Una mica com si fos molt guai riure els acudits masclistes i homòfobs perquè estan fets en un context d’alta cultura. Doncs mira, què vols que et digui, a mi em van fer la mateixa poca gràcia que em fan sempre.

I em fa ràbia. Em fa ràbia perquè dalt de l’escenari hi havia talent per donar i vendre. Un grups d’actors i actrius vestits a l’elisabetiana (allò que dèiem de l’alta cultura) que ho salven tot amb la seva vis còmica i entre els que destaquen Laura Aubert, Elisabet Casanovas i Javier Beltrán. Uns intèrprets dirigits per pujar el to una mica més del que és habitual en els escenaris barcelonins, però que fan una tasca excel·lent en qualsevol cas.

Abans que algú s’embali deixeu-me aclarir que el fet que La tendresa em sembli una comèdia sense gràcia farcida d’acudits masclistes, homòfobs i, en general, passats de moda, no vol dir que pensi que això no s’hagi de fer o que vulgui censurar res (sobretot perquè el Poliorama és un teatre privat i poden fer allò que els roti), però penso que és important dir les coses pel seu nom. Perquè que l’humor es fa a partir dels llocs comuns, els prejudicis i els arquetipus ho tinc claríssim, el que no acabo d’entendre és aquesta mania d’agafar els de fa cinquanta anys, com si el món, els llocs comuns i els arquetipus no haguessin canviat en absolut. Us asseguro que frisso per anar a veure una comèdia on se’n riguin dels l’homòfobs i facin befa dels misògins. Però suposo que això deu ser massa difícil.

La tendresa
Text i direcció: Alfredo Sanzol. Traducció: Joan Lluís Bozzo. Intèrprets: Laura Aubert, Elisabet Casanovas, Javier Beltrán, Marta Pérez, Jordi Rico i Ferran Vilajosana. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Pedro Yagüe. Música original: Fernando Velázquez. Caracterització: Eva Fernández. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella i Daniel López-Orós. Administració: Natàlia Obiols. Assistent de direcció: Carolina Morro. Cap tècnic: Rubèn Taltavull. Regidora: Marta Garolera. Realitzacó del vestuari: Maribel Rodríguez. Realització de l’escenografia: María Calderón, Sol Curiel i May. Comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Jordi Rins. Una producció de Dagoll Dagom i T de Teatre. Amb la col·laboració d’El Teatro de la Ciudad. Amb el suport de l’ICEC de la Generalitat de Catalunya.
Sala: Teatre Poliorama. Data: 21/01/2019. Fotografia: (c) David Ruano.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada