Porto setmanes amb la sensació pràcticament física que el món se’m menja, que em supera. Haver llegit Naomi Klein i ser capaç de posar-li nom al que em passa (shock) no em fa sentir millor, sinó només més informada. Tot això per dir-vos que sóc conscient que no estic gaire enganxada a l’actualitat teatral, que no estic veient tant teatre com de costum i que vaig tard amb les crítiques. Ho sé i tan de bo pogués viure al marge del que passa al carrer. Però no en sé i, en realitat, no vull.

Però malgrat tot, fa dies que vaig anar a la Beckett per veure L’alegria. Després de fer un postfunció per Soroll amb la Marilia Samper la temporada passada, tenia moltes ganes de veure com volcava la seva visió sobre una història teatral totalment atípica.

I per què dic que L’alegria és atípica? Doncs perquè, com a història, fuig voluntàriament del gran conflicte, de la trascendentalitat i l’universalitat i es centra en un maldecap quotidià, una història d’extrarradi com tantes que succeeixen a diari sense treure la son a ningú. La mare d’un adolescent amb diversitat funcional que es desplaça en cadira de rodes i que pateix problemes físics i cognitius greus demana a la comunitat de veïns la construcció d’una rampa per poder treure’l al carrer perquè li toqui l’aire. Una tonteria en un context de classe mitjana o alta (on els diners mai no són EL problema), un drama de proporcions inabastables en un barri on ningú no arriba ni a mitjans de mes.

En aquest context, la Marilia té dos encerts amb el text: el primer, no es desvia mai de la trama principal i no omple el relat de subtrames per mantenir l’interès o l’atenció, no enganya fent veure que ha escrit una obra social per després posar sobre l’escenari una comèdia romàntica, per exemple; el segon, no romantitzar la pobresa ni els pobres. No tenir calers ni oportunitats no et converteix en bona persona, ni en dolenta. Patir la desgràcia de tenir un fill amb diversitat funcional no et converteix en màrtir ni en santa. El personatge de Lluïsa Castells, la mare, la cuidadora (una dona, qui si no) tria constantment l’alegria abans que el desànim, però és una elecció conscient, no és aquella felicitat tonta dels pobres que tot sovint ens venen (“sí, són pobres, però són feliços així”) sinó el seu darrer acte de rebel·lia davant la injustícia.

A sobre un escenari massa gran i amb una escenografia massa neta i massa nova, L’alegria té el seu millor actiu en un repartiment entregat, versemblant i passional, que interpreta els seus personatges amb matisos, tendreça i força, amb coneixement. En les seves mans, aquests personatges presoners d’un sistema injust a un món injust no esdevenen ni víctimes ni botxins, sinó que són propietaris i responsables dels seus encerts i els seus errors. Menció a part mereix Alejandro Bordanove que dóna vida al fill i que resulta tan creïble en la seva interpretació, com subtils són les seves transicions quan ha d’interpretar alguns personatges secundaris.

L’alegria aposta per donar veu i posar sobre l’escenari una història que mai no s’explica, la d’aquelles persones que viuen a la mateixa ciutat que nosaltres, però a altres barris, menys cèntrics, amb menys serveis, més oblidats. Persones que, sobre el paper, tenen els mateixos drets que nosaltres però que amb prou feines poden sostenir la mascarada de viure al primer món. Una història que ens obliga a mirar allà on tot sovint no parem la vista, i ens obliga a fer-nos preguntes incòmodes. Teatre en estat pur.

 

L’alegria

Autora i directora: Marilia Samper. Repartiment: Lluïsa Castells, Montse Guallar, Andrés Herrera i Alejandro Bordanove. Escenografia: Enric Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Il·luminació: David Bofarull (A.A.I). Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Noemí Jiménez i Coral Peña. Fotografia: Kiku Piñol. Ajudant de direcció: Roger Torns. (In)correcció lingüística: Marc Rosich. Alumnes en pràctiques: Claudia Verges (EMAV) i Marta Geòrgia (ELISAVA). Una producció de la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia.

Sala: Sala Beckett. Sala de Baix. Data: 01/11/2017. Fotografia: (c) Kiku Piñol.