L’amansi(pa)ment de les fúries

Fer o no fer Shakespeare avui en dia, aquest és el dilema, i no pas el que proposa el príncep de Dinamarca més famós de la literatura occidental.

Té sentit seguir representant totes les obres del Bard només per ser qui és? Té sentit fer passar la història de la literatura per sobre dels valors? Val la pena seguir pujant a escena textos que proposen comportaments i idees en el millor dels casos passades de moda i en el pitjor, tòxiques? 

Doncs depèn. Depèn de com es faci. Depèn de les ulleres que es posi la directora o dramaturga de torn. Depèn de si al muntatge hi ha reflexió i qüestionament o simplement un anar fent i un hihi haha.

Així que si em pregunteu si a aquestes alçades del partit val la pena seguir fent The Taming of the Shrew (traduïda tradicionalment a casa nostra com L’amasiment de l’harpia) jo respondria amb un no rotund. No tal i com va ser escrita. No empassant-nos els valors misògins que proposa. Perquè si hi ha acudits dels anys 70 que ens fan posar els ulls en blanc de l’horror, no entenc perquè sentim la necessitat de defensar les gràcies del segle XVI com si fossin paraula de déu…

Ara bé. Val la pena donar-li una volta al text, revisar-lo i revisar-nos i aprofitar la fama de Shakespeare per mostrar que una altra lectura i una altra forma d’abordar els clàssics és possible? Doncs, si es fa com ho fa Carla Rovira a L’amansi(pa)ment de les fúries, radicalment sí.

Rovira agafa el que sens dubte és un dels textos més masclistes de l’autor anglès i li dona la volta posant al descobert les seves costures morals. I ho fa al parc, de la mà dels Parking Shakespeare que, després de 10 anys actuant cada estiu al costat de l’Estació del Nord, tenen experiència contrastada en la matèria.

La proposta de Rovira és trencadora, radical i divertidíssima. Sense perdre en cap moment el to ni el ritme de la comèdia (que és el gènere de l’original), aquest Amansi(pa)ment posa el focus en els comportaments inacceptables dels homes envers les dones i dels amos envers els criats (interpretats en aquests cas per dues dones racialitzades, fet que aporta una nova capa al discurs que ens parla de racisme i descolonització). El muntatge és divertit, però a voltes també incòmode. Rovira aposta per mostrat la violència contra la protagonista (a qui obliguen a casar) amb fredor i sense ni mica de gràcia. La violència contra les dones, en aquest cas, no és un acudit sinó el detonant d’un final que, sortosament, té poc a veure amb Shakespeare.

En escena, un repartiment cohesionat, potent i amb una excel·lent vis còmica, on destaquen les intèrprets femenines, que són les que porten el pes de l’acció: Silvia Albert Sopale, Andrea Artero, Esmeralda Colette, Ariadna Matas i Laura Vila Kremer.

L’amansi(pa)ment de les fúries és la demostració de com agafar un clàssic irrepresentable i convertir-lo en una bona comèdia que, a més, proposa una reflexió interessant. Tot sovint, les feministes som acusades de no tenir sentit de l’humor, us asseguro que aquest Shakespeare revisat demostra exactament el contrari.

Una imatge del assajos del muntatge. Fotògraf: © Aitor Rodero.

L’amasi(pa)ment de les fúries

Autor: William Shakespeare. Traducció: Salvador Oliva. Adaptació i direcció: Carla Rovira. Repartiment: Silvia Albert Sopale, Andrea Artero, Esmeralda Colette, Adrià Díaz, José Pedro García Balada, Oriol Genís, Òscar Jarque, Ariadna Matas, Santi Monreal, Ricard Sadurní i Laura Vila Kremer. Ajudantia de direcció: Núria Mayol. Vestuari: Cinta Moreno. Imatges: Xavi Gil. Producció i comunicació: Aina Bujosa. Direcció artística: Pep Garcia-Pascual.

Sala: parc de l’Estació del Nord de Barcelona. Data: 03/07/19. Fotografia principal: (c) Xavi Gil. Fotografia dels assajos: (c) Aitor Rodero.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada