Va voler la casualitat que, després de veure La tendresa, anés a veure Lapònia. I, de vegades, les casualitats són una benedicció perquè Lapònia va fer que em reconciliés amb la comèdia i que recuperés la fe en l’humor intel·ligent que havia perdut a principis de setmana.
I és que Cristina Clemente i Marc Angelet signen a quatre mans el text i la direcció d’un muntatge intel·ligent, actual, divertit, que fuig de l’acudit fàcil i dels biaixos de gènere, un muntatge, en resum, d’aquí i d’ara que, a més, planteja una pregunta interessant: quan és lícit mentir? Hi ha mentides bones? Necessàries? Inofensives?
La pregunta sorgeix quan una nena li diu al seu cosí també petit que el Pare Noel són els pares. A partir d’aquest moment dues germanes, una que viu a Finlàndia des de fa deu anys i està casada amb un finlandès, i l’altra, que hi ha anat de visita des de Barcelona amb el seu home, començaran una discusió sobre com educar els fills que acabarà esquitxant tots els àmbits de la seva vida.
A un menjador d’estil nòrdic Roger Coma, Meritxell Huertas, Meritxell Calvo i Manel Sans interpreten els dos matrimonis i aconsegueixen que el text pugi encara més de nivell amb un treball àgil, ple de matisos i, sobretot, molta escolta que fa que la història avanci al ritme correcte i els gags funcionin sempre a la perfecció.
Lapònia planteja una pregunta interessant amb una resposta gens senzilla i posa en escena dues maneres reals i completament legítimes de veure el món. El seu humor sorgeix de l’observació d’una realitat que canvia ràpid i que ens trenca les certeses a un ritme vertiginós i ens deixa desorientats i un pèl espantats enmig de la tempesta. Riem dels personatges de Lapònia perquè ens recorden a nosaltres mateixos i això, precisament això, és l’essència real de la comèdia.