Sí, vaig deixar-me un dels espectacles més ben valorats del Grec pel final. De fet va ser el meu darrer espectacle del festival. Tenia bons motius, cap d’ells teatral, per fer-ho i penso que, finalment, va ser un encert. Acabar el Grec amb un bon espectacle et deixa un bon record i ganes de més, una sensació que no ha de ser menystinguda quan la majoria dels teatraires arribem al 31 de juliol esgotats i, per què no dir-ho, saturats.
Així que sí, Lehman Trilogy va estar a l’alçada de les espectatives. És cert que la primera part té un ritme milloe i una narració més endreçada que la segona, però amb tot, estem davant d’un text que destaca per la seva capacitat de síntesi a l’hora d’explicar uns fets que transcorren durant més d’un segle. Tot i que, per a fer-ho, recorre a un recurs narratiu que sempre he trobat una mica molest: el relat en tercera persona. Però, en aquest cas, Stefano Massini demostra gran intel·ligència perquè el recurs li permet fer fora de l’escenari d’un sol cop tots els personatges secundaris, que esdevenen noms que apareixen i desapareixen, i centrar-se en la nissaga d’uns homes que, amb l’ajuda d’uns quants més, van contribuir a dissenyar el capitalisme que tots coneixem.
Una altra cosa que sorprèn positivament de Lehman Trilogy és la seva absència de judici o de qüestionament. El text i l’acció presenten fets i deixen que sigui cada espectador qui extregui conclusions i jutgi les reaccions del personatges. Així ens trobem davant d’un text d’alt contingut polític i històric però que no fa cap discurs en cap moment ni intenta convèncer ningú.
La posada en escena aposta per la senzillesa i la bona feina d’un repartiment que treballa dur des del primer moment. Sobre una tarima blanca que va creixent amb el pas del temps (com el banc dels protagonistes), Santi Ricart, Òscar Muñoz, Jordi Rico, David Vert, Jacob Torres i Rubèn de Eguía ens mostren la seva primera botiga, la borsa de Nova York o, fins i tot, el Cel. No els cal res més que la seva habilitat per fer-nos veure cada racó, per posar-nos en situació en tot moment. Impossible destacar la feina d’un d’ells per sobre de la resta, tot i que sí que cal aplaudir els tres germans “originals”, Santi Ricart, Òscar Muñoz i Jordi Rico, que no abandonen l’escena en cap moment i que, a partir de cert punt, tenen la complicada responsabilitat de ser-hi presents sense robar el protagonisme a la resta.
Lehman Trilogy té molt de teatre documental però també de nissaga familiar, i és aquesta combinació i el fet que toca un tema tan antic com actual la clau que converteix un muntatge dens de tres hores en un espectacle que es gaudeix de principi a final.
Lehman Trilogy
Autoria: Stefano Massini. Traducció: Carles Fernández Giua. Direcció: Roberto Romei. Repartiment: Santi Ricart, Òscar Muñoz, Jordi Rico, David Vert, Jacob Torres i Rubèn de Eguía. Escenografia i disseny de llums: Roger Orra. Construcció de l’escenografia: Estudi-Taller d’Escenografia Jorba-Miró. Responsable tècnic: Txema Orriols. Moviment: Nuria Legarda. Vestuari i caracterització: Marta Rafa. Confecció del vestuari: Eugeni Caireta, Señor. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Perruqueria: Toni Santos. Ajudant de direcció: Anna Maria Ricart. Regidoria: Hèctor Morris. Direcció de producció: Amparo Martínez. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Premsa: Marta Ferrà i Anna Casasayas. Màrqueting: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Fotografia: David Ruano.
Sala: La Villarroel. Data: 30/07/2016. Fotografia: (c) David Ruano.