A l’hivern, els amics de Parking Shakespeare deixen el parc y Shakespeare per dedicar-se a explorar altres autors sota teulat. Aquest any l’elegit ha estat Schiller i els seus bandits, i la seu, el Centre Cívic de Parc Sandaru.
Aquesta companyia, acostumada a treballar fora del teatre, ha triat com a refugi d’hivern una sala dedicada normalment a l’exposició d’obra pictòrica. L’espai és estret i allargat, i han decidit ubicar el públic a banda i banda. Un tocadiscos (que sonarà força durant la funció) marca el centre de l’escena i separa el castell, representat per una senzilla butaca i uns retrats, del bosc, perfectament evocat per una sèrie de bombetes muntades sobre peus de diferents alçades. La impossibilitat de fer servir il·luminació espectacular tradicional queda perfectament compensada pel talent de Xavi Gardés (el tècnic de la Sala Flyhard) a l’hora de crear dissenys d’il·luminació amb llums domèstiques.
En escena, un text clàssic que tracta sobre el bé i el mal, o, més aviat, sobre el que la societat considera el bé i el mal, sobre les aparences i la llibertat. L’adaptació del text original té un ritme trepidant, potser massa. La història d’aquests dos germans enfrontats per l’amor del pare es desenvolupa davant dels nostres ulls amb certa precipitació. No és que no s’entengui, al contrari, s’entén perfectament, però jo vaig trobar a faltar més concreció i matisos en el trajecte emotiu. A Les males persones els personatges passen d’un estat d’ànim a un altre gairebé sense transicions i això fa que el muntatge, tot i resultar solvent, resulti també una mica superficial.
Si alguna cosa demostra el projecte Parking Shakespeare és que una bona tria del text constitueix, com a mínim, la meitat de l’èxit d’una funció, i és que els clàssics esdevenen clàssics precisament per això, perquè ho suporten gairebé tot. Les males persones no és cap excepció, un text interessant amb una posada en escena correcta que agradarà als incondicionals d’aquesta companyia (que en són molts).