Fa uns dies que les xarxes socials van plenes de felicitacions al Teatre Lliure. Faltaria més. Quaranta anys no es fan cada dia i, encara menys, amb tan bona salut. Jo, que només en tinc 35 i que potser no en fa ni 15 que el vaig trepitjar per primera vegada, he sentit malgrat tot l’alegria de l’efemèride i també, per què no dir-ho, una mica d’enveja d’aquells que han viscut aquesta història des dels inicis. Però què hi farem, cadascú viu allò que li toca i, per la meva part, m’uneixo a la festa i les felicitacions.
I, tot i que és obvi que no vaig veure aquelles Noces de Fïgaro fundacionals i mítiques amb Lluís Homar i Anna Lizaran entre d’altres, no pensava perdre’m la nova versió, homenatge a l’anterior i dirigida pel mateix Homar, que cedeix el seu paper de Fígaro a un impecable Marcel Borràs.
Amb unes arcades sobre l’escenari que recorden les que decoren la sala Fabià Puigserver (i em consta que no és pas casualitat) l’acció transcorre en un palau ple de portes i finestres per on mai no saps qui apareixerà. La història, ben coneguda per tots, es desenvolupa amb el ritme pausat i una mica estirat dels textos d’època (que potser es va retallar l’any 1989 però que 40 anys després potser hagués necessitat una mica més d’escurçament). Tanmateix, el carisma dels personatges, una posada en escena àgil i un repartiment idoni fan que les més de dues hores i mitja (tres si hi sumem l’entreacte) passin raonablement bé.
En un repartiment ple de secundaris de luxe, hi destaca el quartet principal integrat per un esplèndid Marcel Borràs, que dóna vida a un Fígaro intel·ligent, trapella i, sobretot, molt lliure; una divertida Mar Ulldemolins, amb energia desbordant i una gràcia molt personal; un inesperat Joan Carreras, impecable comte Almaviva amb la proporció justa de señorío i humor, i l’elegant Mónica López, que complementa a la perfecció a Ulldemolins en les seves rutines còmiques.
Les noces de Fígaro és el regal que el Teatre Lliure es fa a si mateix per demostrar-se que tant els seus origens, com el seu camí i el seu ara són dignes de respecte i admiració. Una bona feina amb un text clàssic que reuneix el millor de la tradició del Lliure amb el millor del seu moment actual. Per molts anys!