Les oblidades - (c) Bori Mo

Aquesta temporada ha estat sens dubte la temporada de Lara Díez que, des de setembre, ha estrenat tres espectacles escrits i dirigits per ella mateixa a tres sales diferents: Herència abandonada a l’Àtic 22, Omplint el buit a La Gleva i Les oblidades al Teatre Akadèmia. Tots tres, per cert, amb bona acollida per part de crítica i públic. Tinc la sensació que si aquesta proesa l’hagués fet un home de la mateixa edat que Díez l’hauríem vist protagonitzar unes quantes notícies i, fins i tot alguna portada de revista cultural, pero no em feu gaire cas…

Parlem de Les oblidades. Les oblidades és la tercera part d’un tríptic completat per Omplint el buit i La nostra parcel·la (text del que, de moment, només es va fer una lectura dramatitzada a la Sala Beckett l’any 2017). L’objecte d’aquesta trilogia és l’existència en un sentit ampli: quin és el sentit de la vida, què fem amb ella, que en queda de nosaltres un cop ja no hi som, etc. Però, a banda d’un context general, un marc mental, que és el de l’autora, i el fet d’estar protagonitzats sempre per dues dones «tancades» en un espai delimitat per fustes, els espectacles són força diferents entre si. 

En el cas de Les oblidades estem davant de dues dones que semblen trobar-se als llimbs, on retornen sempre que moren. En aquest etern retorn a la terra per tornar a intentar-ho, aquestes ànimes femenines aprenen que no és gens fàcil ser dona, ni quan som riques ni quan som pobres, ni abans ni ara, ni quan som putes ni quan som verges, ni quan tenim poder ni quan no en tenim i, encara més esfereïdor, que com que la nostra història no s’escriu portem mil vides recomençant i reinventat una roda que, al final, no fa res més que oprimir-nos.

Míriam Monlleó i Bàrbara Roig son aquestes dues dones que, envoltades de nines, les oblidades del títol, i només amb l’ajuda d’un imaginatiu vestuari de Catou Verdier (que amb només 2 faldilles sobreposades i una samarreta de tirants aconsegueix una dotzena de conjunts diferents), viatgen en el temps i l’espai i ens llancen a una muntanya russa emocional amb encert, veritat i talent. Una feina magnífica.

Una de les coses que més m’agraden de Les oblidades és que no estic acostumada a sentir les grans preguntes de la vida y de la humanitat en clau femenina. I, mireu, les dones estem acostumadíssimes a identificar-nos amb els personatges i els problemes masculins, a empatitzar amb ells i fer-los nostres, perquè és el que ens hem vist obligades a fer tota la vida, no n’hi havia una altra, però descobrir que allò femení també és universal, que hi ha preguntes i respostes que em ressonen de manera natural sense haver de fer un salt de fe, veure’m, per fi, representada en escena m’omple d’esperança i d’alegria. Que, a més, això passi amb un muntatge tan ben confegit i interpretat, doncs, què voleu que us digui, no puc demanar més. 

Les oblidades

Autora i directora: Lara Díez Quintanilla. Repartiment: Míriam Monlleó i Bàrbara Roig. Ajudant de direcció: Ramon Bonvehí. Col·laboració en assistència a la dramatúrgia: Roc Esquius. Escenografia: Carles Royo. Vestuari: Catou Verdier. Espai sonor i il·luminació: Xavi Gardés. Fotografia del cartell: David Ruano. Producció de La Volcànica amb la col·laboració del Teatre Akadèmia. Direcció artística: Guido Torlonia. Gerent i cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació: Míriam Font. Gestió de públics: Rubén Salinas. Assistenta de direcció d’art: Isabelle Bres. Cap de sala: Enrique Vallejo. Cap tècnic: Lluís Serra.

Sala: Teatre Akadèmia. Data: 16/06/2019. Fotografia: (c) Bori Mo.

Comparteix aquesta entrada a: