L'habitació del costat (The vibrator play) - (c) Felipe Mena

L’habitació del costat (The vibrator play)

La manera com la història ha tractat el desig i el plaer sexual de les dones al llarg del temps faria riure si no fes plorar. L’habitació del costat aprofita un dels episodis més delirants d’aquesta lamentable història per intentar, entenent d’on venim, entendre on som ara.

La dramaturga estatunidenca Sarah Ruhl viatja a mitjans del segle XIX per mostrar-nos el naixement del que, aleshores, era un instrument mèdic que es trobava a les consultes del psiquiatres i que servia per millorar l’humor i el benestar de les dones: el vibrador. I és que al XIX a la manca de plaer sexual a les dones se l’anomenava histèria i el remei era anar al metge perquè fes allò que ni els marits ni les pròpies dones sabien fer, però sense posar-li el nom correcte ni entendre res de res. I d’això va l’obra, d’un metge de Nova York que administra aquesta nova teràpia a dones (i homes massa romàntics com per masturbar-se) mentre la seva pròpia dona pateix els mateixos mals sense que ell entengui què dimonis està passant.

Ruhl aborda L’habitació del costat com un relat d’època i, així, construeix un text en aparença clàssic, dividit en parts i escenes clarament delimitades, que avança en el temps de manera lineal i sense ensurts, que no trenca mai la quarta paret i que, en general, semblaria que pogués estar escrit a la mateixa època que descriu. Tot un exercici d’estil que contribueix a donar al text la sobrietat de fons que precisa per no convertir-se inesperadament en una farsa o una astracanada.

I en aquest entorn clàssic, de línies clares i discreta elegància, l’encert: els personatges. L’habitació del costat està poblat de personatges multidimensionals, complexos, vius. La rectitud de la forma es trenca constanment amb uns personatges que no es resignen a quedar bé a la foto sinó que, cadascun a la seva manera, desafien la realitat que els ha tocat viure i busquen la felicitat. El paradigma d’aquesta alegria i aquesta recerca és la protagonista, la senyora Givings, magistralment interpretada per una Carlota Olcina lluminosa, vital, intel·ligent, divertida i amb unes gotes de bogeria que enamora en totes les seves intervencions i fixa el to i el ritme de la funció. L’acompanyen un impecable equip de dones liderat per una magnífica Mireia Aixalà, en el difícil paper de la pacient que rep el tractament amb el vibrador per superar la depressió en la que viu per culpa d’un matrimoni tan “correcte” com avorrit, i Adeline Flaun i Alba Florejachs com a secundàries de luxe. Ivan Benet, Pol López i Xavi Ricart completen un repartiment compenetrat on elles lideren i ells acompanyen (que no és poc).

Cal agrair a Julio Manrique el seu bon gust en la direcció, remant sempre a favor de la sobrietat del text per mantenir el to de comèdia sense caure en la temptació de convertir tot plegat en un acudit (cosa que, a jutjar pels riures descontrolats d’una part de la platea cada cop que es veia un orgasme femení en escena, no seria del tot difícil).

La perplexitat dels homes davant les “coses de dones” que els esdevenen als personatges femenins de L’habitació del costat recorda poderosament la que manifesten alguns mascles actualment davant de les demandes feministes. Celebrem doncs l’existència d’obres que serveixin com a mapa i ajuda en aquesta transició no gens fàcil. Si els homes del XIX van aconseguir trobar el clítoris, ves a saber què poden aconseguir els del XXI.

 

L’habitació del costat (The vibrator play)

Autoria: Sarah Ruhl. Traducció: Joan Sellent. Direcció: Julio Manrique. Intèrprets: Ivan Benet,
Carlota Olcina, Pol López, Mireia Aixalà, Xavi Ricart, Adeline Flaun i Alba Florejachs.
Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Jaume Ventura. Disseny de so:
Damien Bazin. Composició musical: Carles Pedragosa. Confecció de vestuari: Maribel
Rodríguez i Irene Fernández “Nené”. Construcció: Pascualín Estructures, Pro-escènic (Pilar
Albadalejo) i Benoît Duchesne. Ajudant d’escenografia: Mercè Lucchetti. Regidoria: Raúl
Gallegos. Sastreria: Irene Fernández “Nené”. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Cap
tècnic de La Brutal: Arnau Planchart. Disseny gràfic: Joan Aguadé. Fotografia: Felipe Mena.
Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i comunicació: Publispec.
Col·labora: Fundación Rocamora. Una coproducció de La Brutal i La Villarroel.

Sala: La Villarroel. Data: 21/11/2018. Fotografia: (c) Felipe Mena.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada