El cap de setmana passat va tenir lloc la primera edició d’un festival que espero que tingui una llarga vida. Parlo del Festival RBLS, un festival impulsat per Carme Tierz amb la voluntat d’apropar els adolescents al teatre amb muntatges diferents, originals i ben allunyats del que (malauradament) tot sovint van a veure com a part del currículum escolar. La selecció incloïa microteatre (de la mà del Festival Píndoles i Assajar és de covards), ciència ficció (de la mà de la companyia Dara i el seu iMe), tallers, taules rodones, activitats amb #NovaVeu (la facció més jove i eixerida del portal Recomana.cat) i una mostra del teatre més contemporani nascut a la iniciativa més jove de la Sala Beckett, el grup Malnascuts.

Parlo de Like si lloras, un muntatge que va estrenar-se al maig de 2016 (i que jo em vaig perdre aleshores) i que va ser la llavor del Col·lectiu VVAA (llegit “Varios Amigos“) responsable més endavant de projectes com Wohnwagen o Pool (aquest en col·laboració amb Íntims Produccions).

I ara, prometo deixar d’atabalar-vos amb noms i entrar en matèria.

Like si lloras és un muntatge que tracta un cop més un tema que cap creador jove contemporani català ha pogut evitar en els darrers cinc anys: la insatisfacció. I és que hi ha un parell de generacions (bàsicament els que ens vam menjar la crisi econòmica amb patates) que hem hagut d’aprendre a conviure amb la idea que la vida mai no serà allò que ens van prometre.

En el cas de Like si lloras, el muntatge té un tret que també observem en els muntatges posteriors del Col·lectiu VVAA, que és una debilitat gens dissimulada pel romanticisme. Tot el que passa a Like si lloras passa fins a les darreres conseqüències i això dona a l’obra una sensació d’eufòria i tragèdia que (als que ja tenim una edat) ens transporta sense remei a l’adolescència.

Dins una escenografia que només puc descriure com un camp de blat del revés i amb una il·luminació escassa que tot sovint es redueix a un llum de lectura agafat al cabell dels mateixos actors que els il·lumina la cara (tot idea del sempre brillant Marc Salicrú), els personatges juguen amb referents externs i interns, ens parlen de Doraemon, de Frida Kahlo com a metàfora de la diva, del procés de creació i assajos, del buit, de la infatuació, del desig i de moltes altres coses.

Mitjançant escenes curtes i amb un treball que en molts moments es basa en el cor grec, el repatiment treballa com un fluid que s’uneix i es separa, que entra i surt, que fa i desfà amb un ritme trepidant i una entrega total a la feina.

Like si lloras és un muntatge emocionant, divertit i alegre que, malgrat la seva aparent despreocupació, parla del desassossec de fer-se gran i de la inseguretat que això ens provoca. Una obra feta a mida per un festival com el RBLS, que tant de bo algú tornés a recuperar per fer temporada.

 

LIKE SI LLORAS (o tant de bo els meus somnis es fessin realitat)

Dramatúrgia: Xavi Gamito, Elena Martín i Anna Serrano. Direcció: Elena Martín i Anna Serrano. Repartiment: Guillem Barbosa, Arnau Comas, Blai Juanet, Alba Sàez, Elena Martín, Claudia Serrahima, Carla Linares, Marina Garmendia i Anna Serrano. Espai escènic: Marc Salicrú amb la col·laboració de Marina Garmendia i Martí Pavia. Vestuari: Vera Moles. Il·luminació: Marc Salicrú. Música: Clara Aguilar i Laura Weissmahr. Audiovisuals: Clàudia Serrahima i Martí Pavia. Assistent de vestuari: Sandra Querol. Ajudant de direcció: Topo. Producció: Carla Celda. Un espectacle del col·lectiu VVAA. Una producció d’ELS MALNASCUTS.

Sala: Sala Beckett. Sala de Dalt. Data: 16/11/2017. Fotografia: (c) Clàudia Serrahima