Limbo és un d’aquells muntatges que per un motiu o altre se m’havia anat escapant, així que va ser una sort per mi que la Sala Beckett decidís reposar-lo per tercera vegada a Barcelona en el seu cicle La revolució dels gèneres.
Havia sentit a parlar molt i molt bé d’aquest treball de Les Impuxibles (la companyia de les germanes Peya) i després de veure’l he de dir que coincideixo en elogiar-lo.
Limbo és un treball honest, directe i visceral sobre el que suposa el trànsit quan parlem de gènere. El protagonista és un noi transexual que es debat entre sotmetre’s o no a una operació de reassignació de gènere, després de tota una vida d’autoconeixement i una llarga temporada amb tractament hormonal.
El relat ens situa en un aeroport que funciona com a metàfora del trànsit però també de la societat. Per pujar a l’avió que el portarà fins el cirurgià, el protagonista primer ha d’encaixar en el sistema binari de gèneres de la nostra societat patriarcal, i és aquesta exigència la que desperta el seu diàleg intern i el seu qüestionament de tot plegat.
Limbo barreja amb encert música, dansa i text, i ens presenta les diferents facetes del protagonista encarnades en cadascuna de les intèrprets i, fins i tot, en una pantalla. Ara bé, el pes de la funció recau sobre les espatlles d’una magnífica Mariona Castillo que interpreta el seu paper amb tots els matisos, tota la tendresa i tota la veritat que requereix un personatge tan únic, tan fort i, alhora, tan fràgil. Per la seva part, les coregrafies d’Ariadna Peya i el piano de la seva germana Clara ens transporten allà on les paraules no poden i ens connecten directament amb el caràcter universal d’aquesta història.
Limbo és un muntatge potent, amb una innegable capacitat catàrtica (només cal veure la platea un cop acaba la funció per copsar-ho) i que no només ens explica una història que ens pot resultar més o menys propera sinó que ens permet connectar amb ella i identificar-nos-hi amb facilitat. Bravo.