L’inframón

Hi ha obres que et desperten la curiositat per la seva autora, d’altres per la directora, d’altres per les actrius, d’altres per la companyia i d’altres, com no, per la seva sinopsi. En el cas de L’inframón em van atreure dues coses: el repartiment i, sobretot, la sinopsi.

El plantejament de l’obra sembla interessant, com de ciència ficció. En un futur proper, la gent fuig a la xarxa i allà passen coses que poden ser qüestionables des d’un punt de vista ètic. El problema és que això és una veritat a mitges.

L’inframón, nom molt sonor i carregat que rep l’Internet del futur i que posa de manifest l’opinió i el biaix de l’autora al respecte, permet una experiència immersiva a la xarxa i s’assembla molt més a un videojoc de realitat virtual que a qualsevol xarxa social. Això que pot semblar un matís no ho és en absolut ja que traça una línia clara entre la impunitat de l’anonimat i la interpretació d’un rol. A veure si aconsegueixo explicar-me perquè, com diuen els anglesos, el dimoni s’amaga als detalls.

A l’obra, Jennifer Haley ens parla d’un Internet ple de clubs tancats, cadascun d’ells amb les seves característiques i condicions pròpies i conegudes. El que ens ocupa a l’obra, el que ha creat el senyor Sims (interpretat per Andreu Benito), és un club privat amb unes normes d’accés molt i molt estrictes, la primera de les quals és que no hi poden accedir menors d’edat. Altres normes inclouen el fet que ningú no pot parlar de la seva vida al món real, que l’anonimat és total i obligatori per a tothom o que ningú no pot parlar amb termes moderns (el món és d’ambient victorià). Així, tothom que entra sap que: (a) les persones que s’amaguen darrere els avatars virtuals són majors d’edat i (b) tothom es mostra amb un aspecte, nom i caracterítiques que no es corresponen amb les del món real. És a dir, tothom menteix, però és una mentida pactada. De fet, el que fan no és tan diferent del teatre. És una convenció i des del moment que tothom coneix les regles i tothom les ha de seguir estem parlant de majors d’edat exercint la seva llibertat de passar l’estona com els doni la gana.

Aquestes circumtàncies, crec que és evident, no tenen res a veure amb l’Internet i les xarxes socials actuals on cadascú pot fer el que vulgui; mai no podem saber si la persona amb qui parlem existeix o no, si la seva foto és real o no, o si el que ens diu és veritat o mentida. L’anonimat de les xarxes socials no té res a veure amb les normes pactades i conegudes d’un joc de rol. I com que si la gent del club social del senyor Sims s’ajuntés al món virtual per a convertir-se en unicornis, fades, elfs, sardines, joguines de llauna o homes de les cavernes ens semblaria d’allò més normal (o curiós, però no perillós), el text ens diu que el que fan en aquest món virtual és triar un avatar o bé d’adult o bé de nen i aleshores es dediquen a tenir relacions sexuals o a practicar el sadisme. Si tots els avatars fossin d’adults o d’orcs, la gent no aixecaria ni mitja cella (o potser algú sí), però com que hi ha avatars en forma de nen (controlats per adults en tot moment) salten totes les alarmes. Així, una obra que prometia explorar els límits de la identitat digital es converteix en un text sensacionalista, alarmista i esbiaixat sobre els jocs de rol, l’escapisme en la ficció, les fantasies i la moral de la imaginació.

Amb una posada en escena buscadament freda, una escenografia elevada (una metàfora insultantment òbvia que, a més, destrossava la visió de les primeres files) i unes interpretacions excel·lents per part d’un repartiment immillorable, L’inframón exhibeix un discurs moralista que té problemes per distingir realitat de ficció i que promou la censura i el judici moral sobre tot allò que només pertany a l’àmbit de la fantasia i la imaginació. I tot això amb una nena, aquesta sí, menor d’edat, sobre l’escenari sentint cada dia un text que, sincerament, no trobo que sigui adequat per a un nen pel que té de truculent i escabrós. Quina contradicció, oi?

L’inframón
Intèrprets: Andreu Benito, Joan Carreras, Gala Marqués / Carla Schilt, Víctor Pi, Mar Ulldemolins. Traducció de l’anglès: Neus Bonilla. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: David Bofarull (a.a.i). So: Damien Bazin. Vídeo i contingut LED: Joan Rodón. LED control technology and pixel mapping: ProtoPixel. Ajudanta de direcció: Georgina Oliva. Alumna en pràctiques d’escenografia de l’Institut del Teatre: Mercè Lucchetti. Construcció d’escenografia: Pascualín. Confecció de vestuari: Época Barcelona. Coproducció: Teatre Lliure i GREC 2016 Festival de Barcelona.
Sala: Teatre Lliure de Gràcia. Data: 29/09/2016. Fotografia: (c) Ros Ribas.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.