Comencem per dir allò que és obvi i que ens estalviarà molts maldecaps respecte aquest text: Litoral no és Incendis, però Incendis no existiria sense Litoral. A aquestes alçades del partit crec que no li esguerro a ningú la il·lusió si dic que els artistes (qualsevol artista, no tant sols els dramaturgs) no es lleven un dia de bon matí i escriuen així, d’una tirada, una obra mestra. Els artistes, com qualsevol, necessiten anys, aprenentatge, provar els seus límits i, sobretot, treballar, treballar i treballar per, un bon dia, llevar-se i crear quelcom digne. Amb el temps, crearan coses bones i, amb molta sort, un dia faran una obra mestra. Alguns mai no hi arriben.

Jo només conec dos textos de Wajdi Mouawad. Un dels dos és una obra mestra. I no és Litoral. Però tanmateix Litoral conté en el seu interior tot allò que donarà peu a la creació d’Incendis. Hi ha passatges on això és tant obvi que la sensació de déjà vu que traspua és insuportable. A Litoral coneixem la dona que canta, el soldat embogit amb set de violència, el fill desorientat que busca una resposta, la dona obsessionada pels noms, el progenitor que calla… totes les peces queden exposades, però la forma com es lliguen, el teixit de la història, és diferent. Encara haurien de passar quatre anys fins que Mouawad pogués treure enfora aquella història. Perquè en el fons Litoral i Incendis són la mateixa història. Imagino en Wajdi Mouawad reescribint en la seva ment una vegada i una altra la història de Litoral. L’imagino intentant deslliurar-se d’aquesta història que es nega a abandonar-lo. L’imagino reescribint i tornant a imaginar els episodis i, sobretot, l’imagino sospirant alleujat en posar el punt i final d’Incendis. Ara sí.

El muntatge no té cap pega. La posada en escena és interessant, la direcció és correcta, els actors defensen amb total excel·lència els seus papers. Res no va malament i, tanmateix, l’ombra d’Incendis plana constantment per un text més maldrestre. Un text massa obvi en les seves metàfores, massa pornogràfic en el seu desig d’incomodar, massa superficial a l’hora de parlar de la tragèdia de la guerra, del dolor, de la crueltat. Allà on Incendis és un relat completament brutal sobre la guerra, un text que et talla la respiració, Litoral és senzillament incòmode, un pèl massa afectat. El terç final arriba inclús a ser repetitiu, com si l’autor no volgués acabar, com si sabés que encara no era rodona i es resistís a posar-hi final.

Quan es va començar a anunciar l’estrena de Litoral (coincidint amb l’exitosa reposició d’Incendis) em va sobtar molt no trobar cap membre de l’equip artístic d’Incendis involucrat en aquest nou projecte. Vaig voler creure que potser estàvem davant d’un cert esgotament anímic. Incendis és un text molt exigent i esgotador pels actors, i hauria entés que no volguessin repetir tan ràpid. Vaig pensar també que Oriol Broggi volia canviar de registre. No sé, volia creure que darrere d’una òbvia maniobra de màrqueting per a intentar tornar a omplir nit rere nit la platea del Romea hi havia també una decisió artística de pes. Ara ja no ho crec. I no estic dient que els teatres no tinguin dret a fer servir totes les armes al seu abast per a vendre entrades i guanyar-se la vida. Ni molt menys. Ho han de fer. Però no pots pensar que el públic acceptarà igual el pernil de jabugo que el “serrano país”, que la gent no té prou criteri per distingir les dues coses. L’estrena de Litoral hagués tingut sentit si s’hagués representat abans d’Incendis. O potser molt de temps després. De fet, jo penso que, un cop estrenada Incendis, no té sentit mirar enrere. Però fer-ho quan el record d’aquesta encara és més que fresc és un error per part del programador. I la platea mig buida n’és la millor prova.

Litoral – Autor: Wajdi Mouawad. Director i traductor: Raimon Molins. Repartiment: Marc Rodríguez, Lluís Marco, David Verdaguer, Mireia Trias, Patrícia Mendoza, Pepo Blasco i Xavier Ruano. Sala: Teatre Romea. Data: 31/05/13.