Llançament es pot abordar des de dos punts de vista complementaris, però diferents. D’una banda està la forma i, de l’altra, el contingut. Forma i contingut són independents en aquest cas i només els creadors podrien respondre la pregunta de per què s’han decidit per donar aquesta posada en escena a aquest text en concret, jo, per la meva banda, només puc intentar analitzar-ho.
Així que comencem per la forma que és, potser, la part més sorprenent del conjunt. Llançament recupera el format radioteatre per fer una funció a un teatre. Sembla complicat, però en el fons no ho és tant. L’espectacle s’emet per una ràdio local alhora que es representa en directe a la sala, de manera que el que veuen els espectadors «en viu» és l’estilització d’un estudi de ràdio on dues actrius assegudes a una taula llegeixen, interpreten amb la seva veu i fan efectes sonors acompanyades d’un guitarrista. L’escenari compta amb un segon espai separat a la part de darrera on les actrius van a llegir monòlegs (referents al passat) que s’intercalen a l’acció que transcorre en present. Per què condicionar una posada en escena al fet que l’espectacle es retransmeti per ràdio és quelcom que porto dies preguntant-me i no acabo de trobar una resposta satisfactòria. I no és que veure treballar les actrius i el músic no sigui interessant ni que elles llegeixin de manera mecànica, sense posar cos a les paraules. No és així, però, òbviament, tampoc no estan interpretant com ho farien en una obra convencional i no puc deixar de preguntar-me quin sentit té assistir a una representació pensada principalment per a un altre mitjà. És interessant? Sí, però també és cert que l’efecte novetat passa de seguida.
Però parlem del contingut. Llançament comença com una cita de Tinder entre dues noies que han quedat en una cerveseria. Des del primer moment, veiem que son ben diferents i que, potser, no acaben d’encaixar gaire, però a mesura que avança la nit descobrirem que tenen més en comú del que sembla. Aquest relat, es va interrompent de manera regular, per la lectura del diari personal del pare d’una d’elles, que comença quan aquest és adolescent i avança fins el moment actual. Aquests monòlegs, que al principi descol·loquen una mica, acaben esdevenint claus per entendre el que passa al bar i, el conjunt, resulta sorprenent. El text, que d’entrada sembla intranscendent, agafa volada cap a la meitat, quan comença a introduir temes com els desnonaments, les desigualtats econòmiques, la responsabilitat personal, el sistema, etc. i, malgrat que potser acaba esdevenint una mica esclau de la seva pròpia estructura, el cert és que flueix i és interessant en tot moment.
També és interessant la feina de Rebecca Alabert i Laura Porta, que s’enfronten a aquesta tasca tan peculiar de fer radioteatre en directe i aconsegueixen establir en tot moment una gran complicitat amb el públic i assolir aquest equilibri entre una interpretació molt basada en la veu i una corporalitat coherent pels espectadors «en viu».
Llançament em va interessar, sobretot, per la seva tesi i el tractament que en fa. Un text que em va semblar prou sucós com per no haver de vestir-lo massa amb un artefacte escènic que, al final, sembla que distreu una mica. Tanmateix, una proposta diferent i valenta.