Llibert

No dic cap mentida si afirmo que Llibert ha estat l’obra de teatre que més m’ha emocionat mai. Poques vegades et trobes amb un text amb tanta força, amb tanta veritat. Quan penso en la representació tinc un record molt físic, els músculs tensos i els ulls plens de llàgrimes que no van començar a caure fins a mitja funció, tot i que la història se m’havia agafat a l’estòmac als cinc minuts de començar.

Llibert és lúcida, honesta, dífici, terrible, preciosa. Tot alhora. Llibert ens parla de la vida des de la mort. Llibert ens enfronta amb temes que ens qüestionen com a persones, que ens obliguen a mirar-nos al mirall i respondre preguntes incòmodes. Llibert és la història d’uns pares que en els quinze dies que segueixen el naixement del seu segon fill s’han de plantejar què vol dir viure i què consideren una vida digna. I tot això amb paraules senzilles i petits moments, amb un text gens ampul·lós ni entortolligat, amb moments per a l’humor i la reivindicació, amb interludis musicals de gran intensitat, amb parades per treure la llet i posar el nen a dormir, amb amor i tendresa, amb un realisme que deixaba bocabadat perquè l’obra no és realista però, en canvi, el que passa és totalment de veritat.

Sobre l’escenari, tres actrius que no donen treva. Tàtels Pérez interpretant tots els papers de l’auca a la sala d’espera on transcorre la tragèdia de l’Ada, la total protagonista de la història, delicadament interpretada per una increïble Gemma Brió que, no només signa el text sinò que li dona vida i ens conmou fins el moll de l’os. I la Mürfila amb la seva guitarra elèctrica per arrodonir els moments i dotar-los, si això és possible, d’un extra d’intensitat. La interpretació d’aquestes tres dones és catàrtica i la posada en escena, obra de Norbert Martínez, és perfecta. Llibert et fa viure en primera persona la muntanya russa emocional d’aquests pares sense caure en el recurs fàcil de l’histrionisme ni el drama cursi. Com a públic, vius cadascuna de les emocions que travessen els protagonistes fins a sentir-les teves, fins a comprendre molt íntimament les decisions que prenen a cada moment.

Durant el darrer quart d’hora de Llibert, a la sala només es sentia la veu de les actrius i els sanglots continguts de mitja platea. Tots intentàvem que els companys de fila no ens sentissin plorar, però em sembla que no ho vam aconseguir gaire.

Sé que trigaré molt de temps a oblidar Llibert. Tant de bo no la oblidi mai.

 

Llibert – Autora: Gemma Brió. Director: Norbert Martínez. Repartiment: Gemma Brió, Tàtels Pérez i Mürfila. Sala: Biblioteca de Catalunya. Data: 24/04/14. Fotografia: (c) Felipe Mena.

Comparteix aquesta entrada a:

1 Comment

  1. Pingback: Premis Butaca 2014, el dia després - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.