Lliga de teatre: Segona Jornada

Sí, ja sé que la Biblioteca de Catalunya no té a dia d’avui aquest aspecte, però és que sóc tan burra que no vaig pensar a fer fotos de la visita guiada que ens van fer dimecres passat. Embadalida com estava mirant les “habitacions secretes” de la Biblioteca no vaig ni pensar a treure el mòbil. Sóc així.

Però comencem pel principi. Dimecres passat va tenir lloc la segona jornada de la Lliga de Teatre de Sixto Paz i allà que hi vam anar amb la intenció de seguir al capdavant de la classificació perquè, sí, és cert, el Lluc i jo anem al capdavant empatats a punts amb dos equips més i amb la resta d’equips trepitjant-nos els talons. Hi ha molt de nivell a la Lliga! (Per cert, he trigat tant a actualitzar que ja han sortit els resultats de la segona jornada: es manté el triple empat!)

El cas és que, només arribar, primera sorpresa. Ens donen les preguntes abans de l’obra. El David Costa ens explica que s’han eliminat les preguntes de memòria. Es veu que tots les vam contestar massa bé. Estem demanant a crits anar un pas més enllà i la Lliga ha decidit que sigui així: cinc preguntes de pensar (i molt) sobre Timó d’Atenes. Food for though, que diuen en la llengua de Shakespeare.

Després de la funció, al bar de La Perla, en David Selvas ens va parlar de l’obra, de per què  l’havia triada i fins i tot de la música que sona durant la funció. Els actors ens miraven certament encuriosits i sorpresos de veure’ns escriure com a bojos als qüestionaris. De fet, van demanar poder llegir-los després.

Però la sorpresa de la nit, el moment àlgid, el que em va fer més il·lusió va ser sens dubte quan ens van dir: “Voleu veure la part de darrera?”. Esteu de broma? Un dels meus vicis és visitar teatres! M’encanta veure les caixes, pujar a les pintes, examinar la dotació de focus, olorar la sala de vestuari, mirar on són els dimmers i descobrir qualsevol detall o curiositat de les sales. De les grans, de les petites i de les d’aficionats. Els teatres tenen ànima i la guarden darrere el teló, per a aquells que hi viuen cada nit.

Obviament, la Biblioteca no és un teatre, però la seva rebotiga és impressionant. Materials, panots, vestuari, i tota mena de cartells i objectes dels que han anat passant. Em va fer molta gràcia veure penjant una banderola del Rei Lear (la primera obra que vaig anar a veure allà) o descobrir on ha anat a parar la sorra que cobria el terra i que tant trobo a faltar. (Spoiler: l’han escombrat cap a les parets i està sota les grades.) A més, el nostre guia particular va ser ni més ni menys que Marc Serra, rostre més que conegut per ser un dels “homes de negre” de La Perla 29 des de sempre. De fet, fins i tot l’hem vist tocant la guitarra a escena en algun muntatge. Amable i entusiasta en les explicacions, es nota que s’estima la sala. Ja us ho he dit al principi, tan embadalida estava que ni vaig pensar a fer fotos. Això sí, el record em durarà molt de temps. Us ho asseguro.

Fotografia: (c) La Perla 29.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.