L’any passat em vaig quedar sense entrades per a aquest muntatge i em vaig passar setmanes maldant cada cop que llegia les crítiques i tuits entusiastes que no deixaven d’aparèixer al meu timeline. Així que enguany, tan bon punt el Lliure va anunciar que la tornaven a programar, vaig reservar entrades amb l’abonament, no fos cas que tornés a fer el préssec.

I un cop vista us puc assegurar que tot allò de bo que s’ha dit de L’onada és cert i merescut. Absolutament tot. Un muntatge que compta amb un bon argument de partida però que no es conforma amb això. Anem a pams.És cert que, per si mateix, l’experiment dut a terme per Ron Jones és un material impagable per qualsevol bon guionista: un professor que demostra, de la forma més empírica, com el moviment nazi va calar a la societat alemanya abans de la Segona Guerra Mundial. Tot allò que podem arribar a creure de nosaltres mateixos (aquestes històries d’heroïsme que ens expliquem on assegurem que nosaltres mai de la vida no hauríem combregat amb quelcom de tan repugnant) va desmuntat-se poc a poc davant dels nostres ulls.

Però, és clar, fins i tot una bona història es pot malmetre si no es tracta com cal. En aquest cas el conjunt funciona a la perfeccció. El text, molt coral, avança amb un ritme excel·lent que permet conèixer els personatges i el professor sense perdre de vista en cap moment allò que és important, l’experiment. L’escenografia, que podria semblar massa realista en un primer moment, va canviant i adaptant-se a les necessitats de cada escena amb total fluïdesa. Els actors, la majoria ben joves, ens permeten gaudir de la transformació dels seus personatges de joves despreocupats i juganers a autèntics adeptes al règim; acompanyats d’Eduard Farelo que també pateix una profunda transformació a mida que descobreix el seu poder com a figura respectable de la comunitat.

S’ha dit absolutament tot sobre L’onada però hi insistirem. Ens trobem amb un d’aquells espectacles que no només és bo per si mateix sinó que, a més, fa pensar i alimenta interessants postfuncions al voltant d’una taula. Bona direcció, bons actors, bon text, bona escenografia i, per sobre de tot, una història que val la pena conèixer. Si, com jo, us la vau perdre l’any passat, que no us torni a passar.

L’onada – Text: Ignacio García May. Idea i director: Marc Montserrat Drukker, basat en l’experiment real de Ron Jones. Repartiment: Boris Cartes, Eduard Farelo, Malcolm McCarthy, Marta Ossó, Alba Ribas, Andrea Ros, Martí Salvat i Joan Sureda. Veu en off: Jordi Royo. Sala: Teatre Lliure de Gràcia. Data: 03/04/14. Fotografia:(c) Ros Ribas.