Macbettu

Fa ja uns quants anyets, quan vaig començar a veure teatre (molt abans de començar-ne a escriure) em fascinaven les posades en escena «diferents». En aquells moments ho comprava tot: càmeres, sorra, aigua, vestuari impossible, il·luminació absurda, tot em semblava bé sempre que no fos allò que hom esperaria. Era jove, què voleu.

Amb el temps, però, vaig adonar-me d’una cosa: alguns d’aquests elements «inesperats» estaven indissolublement units a la proposta de direcció i només tenien sentit en el context de la història que ens estaven explicant, mentre que d’altres eren un «acabat», és a dir, es podien aplicar a qualsevol història, no tenien a veure amb el que passava a escena sinó amb el director (i sí, la sorra del Broggi n’és l’exemple nostrat més clar). Els primers feien lluir el text, la història, i els segons eren una firma, una forma de reivindicar-se com a creadors, contenidors d’ego. Com us podeu imaginar, a mi sempre m’han interessat més els primers.

I, en canvi, Macbettu va resultar ser un exemple de manual d’aquesta segona cosa. Una proposta visual i estèticament molt treballada, amb elements sorprenents i escenes indiscutiblement memorables que, paradoxalment, deixava completament de banda el text. No és que no ens expliquessin Macbeth, òbviament que ho van fer, però mentre em mirava l’escenari no podia evitar pensar que aquell acabat hauria servit igual per Hamlet, El caballero de Olmedo, La casa de Bernarda Alba o algun clàssic sard, que era d’on venia la companyia. La sensació era que havien triat Macbeth perquè ven millor al mercat internacional de festivals, però que, en el fons, l’únic objectiu del muntatge era mostrar un mecanisme, un llenguatge, una posada en escena, un com, no un què.

Si habitualment tinc seriosos dubtes sobre la necessitat de dur a escena avui dia obres de Shakespeare poc adaptades, us podeu imaginar el que penso de fer-ho només amb finalitats estètiques. Sé que el teatre és també una art visual, però cada dia em cansa més anar a veure desplegaments estètics. Si em voleu impressionar, feu-me petar el cervell, no els ulls.

Macbettu
Autoria: Alessandro Serra (a partir del Macbeth de William Shakespeare). Direcció, espai escènic, il·luminació i vestuari: Alessandro Serra. Traducció al sard i assessorament lingüístic: Giovanni Carroni. Col·laboració moviment d’escena: Chiara Michelini. Música: Pinuccio Sciola (pedres sonores). Composició de pedres sonores: Marcellino Garau. Intèrprets: Fulvio Accogli, Andrea Bartolomeo, Leonardo Capuano, Andrea Carroni, Giovanni Carroni, Maurizio Giordo, Stefano Mereu i Felice Montervino. Producció: Sardegna Teatro, en col·laboració amb la companyia Teatropersona. Amb el suport de Fondazione Pinuccio Sciola i Cedac Circuito Regionale Sardegna.
Sala: Teatre de Salt. Data: 12/10/2019. Fotografia: (c) Teatropersona.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada