Viatjar a Mart és l’equivalent postmodern d’explorar la selva verge o emprendre una expedició al pol nord. En el nostre món hiperconnectat on sembla que ja no queda res per fer, el viatge a Mart permet ser un pioner, viure una gran aventura, ser el primer.I com que la crisi dels 40 cada cop ataca més d’hora i la insatisfacció és la malaltia de moda, què millor que fugir cap a les estrelles en comptes de mirar de front la vida i descobrir que, potser, ser valent no està relacionat amb pujar a un cohet? Aquesta és la pregunta que proposa Roc Esquius en la seva tercera incursió en el món de la dramatúrgia després del merescut èxit d’El catalón d’una nit d’estiu i iMe.
I encara que sembli una bogeria, la premissa de Mars Joan té molt més de realitat del que podriem pensar. De fet, en aquesta ocasió, Esquius només s’ha avançat uns anys a allò que, si tot va bé (o malament, no sabria què dir), veurem aviat per la tele. El projecte Mars One per colonitzar Mart existeix, les persones disposades a viatjar-hi i no tornar mai més a la Terra estan sent sel·leccionades i és cert que tot el projecte es finançarà amb l’emissió d’un reality show del procés a nivell mundial.
I és aquest reality sense gaires escrúpols el que imagina Esquius i articula un text que, malgrat comptar amb un punt de partida proper a la ciència ficció, té molt de comèdia romàntica. Un text narrat en flashbacks que planteja grans preguntes vitals (les que ens faríem tots si la nostra parella ens digués que marxa a Mart sense bitllet de tornada) però sense perdre en cap moment el desenfadat to còmic marca de la casa al que ens té acostumats la Companyia Dara. Malgrat un tram central una mica més predictible del desitjable, la història remata amb un final tan adient i inesperat que és inevitable sortir amb un somriure posat als llavis.
Una posada en escena senzilla quant a escenografia però amb una gran feina tècnica (disseny de llums, audiovisuals i ambient sonor) i carregada de picades d’ullet a l’espectador acull la gran feina de Vanessa Segura i Isidre Montserrat en la vessant còmica (tots dos són els responsables de la majoria de les riallades) i de Núria Deulofeu i Josep Sobrevals ens els trams de més tensió.
En la segona entrega del Cicló d’enguany la Companyia Dara torna a demostrar que és una d’aquelles que no cal perdre de vista. La seva originalitat, el seu caràcter i la seva qualitat fan que brillin amb llum pròpia al panorama teatral. I us asseguro que això no és gens fàcil.