Màtria

Vaig veure Màtria per primera vegada fa gairebé 2 anys, a Fira Tàrrega. Era el segon passe d’un espectacle que acabava de néixer. Ahir, 30 bolos després, vaig veure una Màtria nova, amb els mateixos elements, la mateixa dramatúrgia i els mateixos intèrprets, però amb aquell intangible que només atorga el temps, aquella màgia que sorgeix quan un espectacle, especialment els de creació, es troba, s’escolta i s’entén a si mateix després d’estrenar-se, després que el públic, que sempre és el darrer participant del procés creatiu, hagi fet la seva feina.

Màtria s’entrega amb entusiasme al lema que diu que «allò personal és polític». Ho fa des de la primera escena, en la qual la creadora, Carla Rovira (un altre d’aquests noms que cal no perdre de vista), conversa amb el seu propi ego encarnada en l’actor Marc Naya, que parla amb si mateix a una pantalla. En aquesta primera escena, Rovira aixeca les cartes (i ja no tornarà a amagar-les) per fer-se totes les preguntes pertinents quan una persona pensa explorar la pròpia vida privada familiar per crear un espectacle: per què ho faig? Què estic buscant? Què espero treure’n?

A partir d’aquí, el relat històric: l’assassinat per part del govern feixista d’Enrique Isart Alonso, oncle de la mare de Rovira, i el seu posterior enterrament en una fossa comuna que no s’ha pogut trobar. Una història personal que, tanmateix, ressona a qualsevol família. Tots tenim algun familiar que va desaparèixer durant la guerra (i, segurament, un altre que en feia desaparèixer). Tots som fills d’aquesta ferida que no va curar-se mai, perquè ni la Transició ni la Llei de Memòria Històrica posterior estan pensades per res més que no sigui l’oblit.

Si l’espectacle es quedés aquí, ens trobaríem davant d’un altre relat sobre la Guerra Civil i els desapareguts, necessari, sens dubte, però ja explicat. Però aleshores, en comptes d’allunyar-se i agafar perspectiva, Rovira decideix implicar-se encara més, submergir-se a fons en la història i posar en escena la seva mare, Angela Pitarch (que mai no havia pujat a un escenari) per representar amb ella totes les dones que son i han estat a la família. Per observar els marges, per descobrir qui porta el pes de la memòria i les cures, el pes del silenci i l’oblit. Aquesta Màtria que ningú no anomena però que tots coneixem.

En un espai escènic circular que evoca aquesta sensació de donar voltes en cercle en una recerca que mai no acaba, Marc Naya, Angela Pitarch i Carla Rovira ens ofereixen unes interpretacions potents, implicades i que no defugen l’humor, com no ho fa la dramatúrgia. L’espectacle encara guarda una sorpresa protagonitzada per l’ajudant de direcció de l’espectacle, Ramon Bonvehí, i la productora, Laura Blanch, que, en la seva condició d’intèrprets, surten al centre i ens regalen uns minuts inoblidables tant pel fons com per la forma, la peça que faltava fa dos anys a Tàrrega i que, de sobte, es converteix en imprescindible.

Màtria és un espectacle tan únic en la seva forma que ha d’inventar-se constantment a si mateix. Amb ell, Carla Rovira no ha creat només una peça teatral sinó un llenguatge, una forma d’entendre el teatre des de la veritat més crua, des del cos, des de l’honestedat, però també des de l’humor, l’autoparòdia i la ironia. La seva posada en escena i la seva dramatúrgia és directa com un cop de puny. Un que et deixa ben estabornida, però també amb ganes de més. No us la perdeu.

Màtria

Direcció i dramaturgia: Carla Rovira Pitarch. Intèrprets: Marc Naya Diaz, Angela Pitarch Isart, Carla Rovira Pitarch, Ramon Bonvehí Rosich i Laura Blanch Bigas. Ajudant de direcció: Ramon Bonvehí Rosich. Escenografia: Mariona Signes Gonzalez, Manoly i Carla Rovira Pitarch. Vestuari: Mariona Signes Gonzalez. Iluminación: Roger Arjona Loscos. Realizació audiovisual i espai sonor: Erol Ileri Llordella.  Disseny gràfic i fotografia: Manoly. Producció: Laura Blanch Bigas.

Sala: Escenari Brossa. Sala Joan Brossa Data: 19/06/2019. Fotografia: © Manoly.

Comparteix aquesta entrada a: