Em feia moltíssima il·lusió aquesta obra. Des que la van anunciar a finals d’estiu vaig començar a comptar els dies. Un dels textos més difícils de veure de Shakespeare (aquesta mania que porta mala sort i altres xorrades) per un dels meus directors d’escena preferits i amb un repartiment immillorable.
Per desgràcia, el muntatge no està a l’alçada. Quan va passar el que va passar a l’estrena de Girona, vaig voler creure el que deia el director, que s’havien precipitat una mica en l’estrena, que els hi havien faltat prèvies. Ara sé que allò era una mentida-veritat. Sí, s’havien precipitat, però no una mica. Aquesta adaptació de Macbeth està crua, a mig fer. I no, no és un tema de les interpretacions. Tots els actors del repartiment s’entreguen al cent per cent al que els demana el director (per equivocat que estigui). No. Aquí el que no funciona és el text i el muntatge. L’Àlex Rigola, que ens té acostumats a muntatges originals i interessants, plens d’imatges i metàfores suggestives, es torna simplista aquesta vegada. Sembla com si, acomodat en la seva imatge d’enfant terrible, només hagués estat bo per “provocar” en general, sense rerefons, sense objectiu clar. Màscares de Mickey Mouse? Som-hi. Música de Twin Peaks? Per què no. Banys de sang? Apa. Actors despullats? Si us plau. Tot això troba el seu espai i el seu sentit a l’obra? Jo crec que, aquesta vegada, no. I mira que no seré jo qui li faci fàstics als nus en escena, però aquest cop no anaven enlloc.
Consideració a part mereix per mi l’adaptació del text. No és pas la primera vegada que Rigola adapta Shakespeare i tampoc la primera vegada que s’enfronta a un text extens o complicat (recordeu 2666?). Però aquest cop Macbeth l’ha pogut. Des de la primera escena el text resulta difícil de seguir. Complicat. Costa distingir espais i personatges, costa seguir la trama. Jo mateixa em vaig haver de concentrar al màxim i, tot i així, em vaig acabar desconectant diverses vegades distreta pels meus propis pensaments o la inútil tasca de comptar arbres de nadal a escena. No vaig aconseguir empatitzar amb el que estava passant a l’escenari ni una sola vegada. Tant se me’n fotia si es carregaven a un, a dos o a tots els personatges. De fet, quan abans morissin, abans marxàvem.
Em sap molt de greu però vaig sortir del teatre decebuda. Estava segura que aquest Mcbth seria una de les millors obres de l’any. Espero que només sigui una entrebancada sense importància en la carrera del que, malgrat tot, em sembla un dels directors amb més caràcter i originalitat del nostre país.
Mcbth – Autor: William Shakespeare. Traducció: Salvador Oliva. Adaptació: Àlex Rigola. Direcció: Àlex Rigola. Repartiment: Joan Carreras, Lluís Marco, Oriol Guinart, Alícia Pérez, Míriam Iscla i Marc Rodríguez. Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala petita. Data: 20/10/12. Fotografia: (c) David Ruano / TNC.