Quan vaig entrar a la Fabià Puigserver per veure Medea no m’ho podia creure. De fet, com que encara estaven els llums encesos i la gent entrant, vaig fer una fotografia (de fet, dues) de l’escenari, convençuda que a la sortida pensaria que tot plegat m’ho havia inventat. En una projecció a la paret del fons de l’escenari a vista, James Hetfield, cantant de Metallica, cantava “Nothing else matters”, una de les seves balades més conegudes (si no la que més) una balada que, en el fons és un cant d’amor a un mateix, a la pròpia força, a creure en les pròpies idees (i res més no importa). A continuació, Thom Yorke, amb la seva banda, Radiohead, arrencava l’himne per excel·lència dels que no encaixem, “Creep”. I jo m’ho mirava i pensava, “sí, això és Medea“.

Però, de sobte, la música va parar, va començar la pluja, i va aparèixer en escena una Emma Vilarasau inconsolable. Plorant amb tot el cos, no només amb els ulls, semblava disposada a matar i morir, a començar una guerra, a desagnar-se en escena. El motiu? El seu marit, Jasó, l’ha abandonada.

No em malinterpreteu, el que fa la Vilarasau en escena a Medea és l’exhibió de força actoral més bèstia que et puguis tirar a la cara. No sé si algú més podria mantenir ni que fos un minut sencer el nivell d’energia que transmet ella, tan petita, en aquell escenari enorme i buit, només amb el cos, només amb la veu, només amb la seva energia que no sé ni d’on la treu. I, a sobre, xopa de cap a peus després d’haver patit una impressionant pluja torrencial en el primer minut de la seva interpretació.

El problema és la direcció. Per algun motiu que se m’escapa, Pasqual ha decidit que Medea comença l’obra igual que l’acaba. Que el dolor que pateix és exactament el mateix quant a intensitat quan s’assabenta que el seu marit l’ha traït que quan ofega els seus dos fills amb les seves pròpies mans. Que el dolor de Medea no té matisos. I no és que Vilarasau no pugui fer-ho, és que la direcció no li deixa espai per progressar, és que quan surts a escena cridant i arrencant-te els cabells, no tens gaire més espai per crèixer. En el fons, en aquesta direcció vaig veure un prejudici, el prejudici del qui creu que les dones, quan ens emprenyem, només ens histeritzem, com si tota la gama de sentiments que van des de la ira a la desesperació passant pel dolor o la venjança només es poguessin manifestar al nostre cos en forma de crits i llàgrimes, llàgrimes i crits, i sempre a tot volum. Sense més matís, sense més recursos.

En contrast, els personatges masculins es troben a anys llum, en un espai on sembla que res no els afecta, amb una ira i un dolor serens, elegants i continguts que encara contrasten més amb Medea, que està exactament a l’extrem contrari.

D’altra banda, la posada en escena és preciosa. No només la pluja, les projeccions, la idea de l’escenari buit, la piscina central, la bastida final, tot està pensat per aconseguir l’ambient que demana l’obra. Visualment, és una meravella.

Medea és un d’aquells espectacles que podria haver estat inoblidable. El muntatge té absolutament tots els ingredients que caldrien per fer brillar una de les tragèdies gregues més punyents, però la manca de progressió dramàtica de l’espectacle el converteix en una exhibició de força estèril i monòtona que només impressiona però no emociona. Una llàstima.

Medea

A partir d’Eurípides i Sèneca. Versió: Alberto Conejero i Lluís Pasqual. Direcció: Lluís Pasqual. Intèrprets: Emma Vilarasau, Andreu Benito, Arià Campos / Pau Trujillo, Roger Coma, Joan Farssac / Guim Luque, Joan Sureda. Revisió textual: Martí Sales. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Perruqueria: Eva Fernández. Il·luminació: Pascal Mérat. So: Roc Mateu. Vídeo: Carles Tamayo. Assessor musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Leo Castaldi. Professor de cant: Xavier Mestres. Arnesos: Accialt. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Producció: Teatre Lliure.

Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Sala Fabià Puigserver. Data: 25/04/2018. Fotografia: (c) Ros Ribas.