Enguany la Sala Flyhard ha encetat un nou projecte dins de la seva programació. Amb la intenció de seguir donant suport a la dramatúrgia contemporània catalana però, en aquest cas, amb l’ull posat als dramaturgs novells, ha creat el cicle Més que una lectura. Com el seu nom insinua, a Més que una lectura no veurem lectures dramatitzades, però tampoc peces acabades. Es tracta d’un format intermedi que permet donar sortida a més material i provar històries amb públic real abans de donar-les per tancades. Una idea original i que, almenys a Refraccions, funciona de meravella.
I és que he de confessar que a Refraccions em va costar trobar aquest format intermedi. És cert que l’escenografia potser era una mica senzilla (però no gaire diferent d’altres que hem vist a la Flyhard) i que les llums potser no eren tan elaborades com estem acostumats, però la posada en escena no distava gaire d’una producció acabada, sobretot pel que fa a la direcció i la interpretació.
Refraccions és la primera obra de Concha Milla i, tot i ser un bon text, conté alguns dels defectes típics de les òperes primes. Necessitat d’explicar molt, final allargassat, necessitat de posar una conclusió (una “moraleja”), història rodona, algun recurs narratiu massa cinematogràfic… totes aquestes són característiques molt pròpies de les primeres obres que els bons autors aprenen a llimar amb el temps. No és greu, ningú no neix ensenyat i, d’altra banda, l’obra conté també un bon grapat de virtuts: els personatges són vius, tenen fons i matisos, i són meravellosament entranyables; el ritme és bo i les escenes se succeeixen amb facilitat; la història és interessant, amb un punt de fantasia i una fragmentació molt moderna. Refraccions parteix d’aquest recurs tan clàssic del “què passaria si…?” per imaginar totes les versions d’una parella que encara ha de decidir si ho és de debó.
Refraccions em va fer passar una bona estona i penso que conté el gèrmen d’una bona història. Estarem atents a Concha Milla i el seu treball, el seu debut promet.