No us deixeu enganyar pel títol, el Monòleg del perdó no te rés de monòleg. De fet, el Monòleg del perdó és un text dramàtic d’allò més atípic, però aquest fet té tota la lògica del món si pensem que el seu autor és un poeta, Enric Casasses.
No espereu una trama convencional ni un relat a l’ús. El Monòleg del perdó ens mostra una parella que intenta crear un espectacle teatral. Sota aquesta premissa els personatges expliquen diferents històries que s’interrompen entre si i acaben teixint un interessant gresol d’associacions lliures d’imatges i idees.
Aquest text té un risc ben evident. En les mans equivocades podria convertir-se en un espectacle avorrit i presumptuós que ens obligaria a fugir cames ajudeu-me. Però aquest no és el cas en absolut. Abel Vernet encerta amb una posada en escena senzilla, que genera un ambient molt d’anar per casa, com si realment assistíssim al moment íntim de creació de dos artistes anònims. Aquesta lleugeresa de l’entorn contrasta amb un text complex i treballat, que juga amb les paraules, les lletres i els sons a les antípodes de la senzillesa.
Però el gran encert del muntatge és, sens dubte, Blanca Garcia Lladó, la gran protagonista i narradora d’històries que ens agafa de la mà i ens transporta a l’univers creat per Casasses. La seva interpretació és d’aquelles que no pots deixar de mirar perquè te força, personalitat i, sobretot, molta llum. Blanca Garcia Lladó es transforma a cada frase, a cada matís i ens trasllada el text com qui explica un conte a un nen. Com si tot plegat fos molt fàcil.
El Monòleg del perdó no és un muntatge convencional ni ho pretén. Amb un text que, desafiant qualsevol esquema dramàtic, aconsegueix captar la nostra atenció i ens regala tot un seguit d’idees interessants, i una actriu que es menja l’escenari a cada mot, la meva recomanació és que aneu a descobrir-lo en primera persona.