Fahrenheit 451, Un món feliç i 1984 constitueixen per mi la santíssima trinitat de les distopies. Tres històries que, en la meva opinió, no han estat superades tot i que, segurament, no sóc imparcial, i la meva fal·lera es deu al fet que vaig devorar-les seguides en un periode curtíssim de text quan tenia 14 o 15 anys. Però, eh, cadascú té les seves creences, i aquestes són les meves.
De fet, confesso que des d’aleshores no he tornat a llegir-les, i cada vegada tinc més clar que no ho faré. Estic convençuda que, de fer-ho, trobaria problemes de tot tipus i idees i enfocs que em farien arrufar el nas. No pot ser d’una altra manera. Ni jo soc la persona que era amb 14 anys, ni el món és el que era quan aquestes obres van ser escrites. Però, igualment, si algun dia em decidís a fer-ho, tindria al cap el context en el que van ser escrites, entendria els condicionants i el per què de tot plegat i em quedaria amb les coses que em van fer flipar en la primera lectura, les idees que n’han alimentat moltes més al meu cap al llarg de tots aquests anys.
Ara bé, si la cosa anés de dur el text a escena, tindria clar que el contingut hauria de revisar-se una mica i buscar les parts que millor dialoguen amb el nostre present. I penso que aquest és un dels errors de Montag 451, que es limita a afegir una capa al text (la història de Montag, el bomber protagonista, tancat a una residència quan ja és ancià), però explica la història i els fets de la novel·la de manera més o menys previsible, donant força importància a la fascinació de Montag per una adolescent i passant per alt els paral·lelismes entre l’addicció de la seva dona a les pantalles i les xarxes socials actuals.
Així, el muntatge aposta per una posada en escena senzilla i amb poca escenografia i una successió de les escenes potser més conegudes del llibre, però amb una dramatúrgia més aviat plana, excepte a l’escena inicial, que aposta per un discurs necessari però obvi i dogmàtic, que queda completament fora del relat i sembla més aviat un pegat. Així, en comptes d’oferir una lectura crítica, actualitzada i adaptada al present de Fahrenheit 451, la companyia opta per llançar un missatge polític a l’inici i, després, presentar una versió asèptica del text de Ray Bradbury.
Montag 451 pot resultar interessant als qui busquin una posada en escena més o menys fidel a la lletra de Fahrenheit 451, però amb aquest material de partida, el muntatge podria anat molt més lluny, abandonar la literalitat i seguir l’esperit de l’original. Una llàstima.